La llum talla l’ombra.
Cara a cara,
cos amb cos,
sense andròmines tèxtils...
Ens reconeixem els
primers poemes a la pell.
I cada arruga i replec...
El temps només és
la carn dels calendaris...
Cap caliu no ens esborrona.
Som llaurat i sembrat
en terra de record.
Cantem metàfores
a cau d’orella,
i ella sempre és ella.
Aturem les paraules,
els llavis tenen
diàleg propi...
onatge
Un estiu calentet, eh, onatge?, si fem cas dels poemes d'aquests dies...? Em quedo meditant això que el temps només és la carn dels calendaris; no se m'havia ocorregut mai.
ResponEliminaBona setmana de Festa Major!
galionar, sí, fa calor, però s'ha de deixar que vagi al seu aire, i nosaltres al nostre. Jo no hi penso, potser és que sóc un fresc... No, de fet aquí sempre bufa una mica la brisa de mar, però quan escalfa escalfa... Amb la carn dels calendaris no t'hi capfiquis massa...
ResponEliminaUa abraçada des del far.
onatge
Deixem els llavis parlar el seu llenguatge sense paraules... ells ja diuen molt.
ResponEliminaUna abraçada.
Els llavis parlen, sense paraules. I s'obren assedegats, com ho fan les flors amb el sol i amb l'aigua. Vivament, cecs, sense importar-los res més.
ResponEliminaPreciós frec el d'aquest cosos, fràgils de foc i d'empenta.
Carme és un dels millors llenguatges, quantes persones estan malaltes per no tenir aquest diàleg...
ResponEliminaUna abraçada des del far.
onatge
Pilar les teves paraules ja diuen me´s que no el poema...
ResponEliminaUna abraçada des del far.
onatge