Terra endins, mar enfora...

Assegut a la biblioteca, tot és silenci, parets grises, taules semi-buides, llum clara, sense ser de dia. Cares desconegudes, olor d’estudiant. A fora, somriures de coeficient sense determinar... Al fons, una paret groc mostassa. L’americana del guàrdia jurat. El pensament se’m fa ocell fora de l’estança, em sento volar per sobre les onades, petjades a la sorra, la mirada, són ninetes al més enllà. Paraules com una herència en la riquesa dels sentiments. Oblits de promesa eterna. La flor del diàleg s’ha marcit, potser massa aigua, tal vegada massa poca, primer unes fulles seques, i així totes una a una, i la flor es va anar apagant com un plor. Somriures de mitja alegria. Carícies sense passió. Tal vegada. Tal vegada amor i rancor. Tot comença i tot s’acaba, de vegades en la més absoluta foscor, com si el sol de la paraula no hagués escalfat ni fet llum enlloc.

A la sala de lectura, olor de pintura. Tot llis, buit, gris, sense una flor.

De què servia tenir sempre l’ampolla plena de record, la copa amb gust d’enyor. Sempre els mateixos sentiments al cor. Primer foren la vida, després el gran buit, i a la ferida, el plor.

Les nits ja no venien després del dia, tot era nit.

Però no, jo sóc feliç. Encara no està tot dit.

Potser mai més no conjugaré el verb amb tu. Potser sempre més seràs el punt i apart. Però què sabrà la gramàtica de combinar sentiments ? Jo sóc humà, potser tinc ferro a la sang, però no sóc de ferro.

La nit, té un perfum que encara em fa respirar. Encara no he combregat del mal del silenci, però tu, m’has fet callar. El pas del temps s’ha fet de pedra. Cap hora no és ixen, i la besada ja no és ni freda. Aire net, sense fum. El teu camí ha esborrat les meves petjades. Potser tot plegat només era un dir. Potser ja és hora que posi una creu en el teu ahir.

Vas engendrar vida, per deixar-la morir. Ara en cada got d’aigua hi veig el teu somriure d’ahir. Ningú pot obligar a estimar, però tampoc ningú no pot obligar a oblidar. I tot és present quan du sang de sentiments. Sempre hi ha un temps d’hora-bruixa que se’ns arrapa a la pell com un conjur.

El rugir d’una moto traspassa parets i vidres, s’escolta i fa de mal sentir.

Damunt del mar un balcó, el balcó del mediterrani. Les onades i l’horitzó, i el tren que per les vies fa el seu viatge sense destí, només el camí predestinat. S’atura el tren a l’estació, i ningú no vol pujar, i quan es vol pujar, no hi ha tren, no hi ha estació.

Terra endins, mar enfora. Tot és lluny i a prop. Tot no és blanc i negre, i qui sap el color d’ahir. Escapar, fugir, no. Qui pot fugir d’un mateix ?

Tot és un no i un sí, i l’accent del silenci que fereix. Estimar, no s’improvisa, estimar, s’engendra, neix, viu – fa viure -, s’ha de fer viure, i persisteix o es marceix.

No es pot entendre, no, si no s’ha dit no. La covardia – o la valentia – de no dir adéu.

El mal d’un temps lliure fermat amb cadenes. Passen els dies i les setmanes, i es lliguen els mesos. De vegades obrim el cor, i l’amor ens hi penetra, i per més que vulguem, ja no podem tornar enrera. I sempre hi ha un que recorda i un que oblida. Potser per enriquir l’amor, s’ha d’oblidar i patir...

Ja és nit nit, potser demà farà sol, o plourà.

El record es lleva i va a dormir amb mi, i té la clau de la llibertat, però no se’n va, es queda amb mi. La brisa del teu ahir, encara va per entre l’aire, però estàs lluny de mi.

Ni una paraula, ni un mot passatger amb destí de mi. hi ha un sembrat de vida, on sembla que tot hi pugui viure, o morir.

Miraràs el mar i somriuràs, el far no et dirà res.

L’abraçada de les onades, res no et recordarà.

Tot serà un passat, i jo, encara aquí...

onatge

Asse

on