Fotografia maternitat de la filla, "solitud...".
La tristesa amb
els seus pètals
de vegades també
ens abriga la nuesa,
dóna caliu al fred de viure.
La tristesa de vegades
s’enamora de nosaltres
i ens hi entreguem...
La tristesa ens escriu
el poema als llavis
trenca el batec del nostre cor,
ens acaricia amb mans fredes...
Penetra i penetra i habita
en la nostra profunditat.
La tristesa fa un núvol
i acabem sent fèrtils
a la seva pluja...
La tristesa és l’insomni del somriure?
És el fred en estat pur?
O és la felicitat disfressada...?
onatge
No, no, Onatge. Al menys en la meva manera de percèbre-la, és gèlida...Molt. Quan la veig aparèixer li dic adéu i, encara que no marxi, no torno a pronunciar paraula.
ResponEliminaDe vegades ens acostumem a la tristesa i la convertim en la nostra companya durant un temps. Però el temps passa i l'afebleix.
ResponEliminal'amor tot ho cura, no el temps...
ResponEliminadeixa-la pels tristos i viu ara, com diu una amiga, demà potser tard...
salut i independència
La tristesa, com la boira, dilueix el nostre entorn però, quan la llum de l'ànima pugna per sortir, sempre desapareix il·luminant de nou el camí.
ResponEliminaLa tristesa és com els clàssics grecs: sense ella no tindríem cap mena de profunditat.
ResponEliminaPilar, noves flors, Joan Calsapeu-Layret, Maria Consol i Joan Calsapeu, gràcies a totes i tots per la vostra companyia...
ResponEliminaSalut des del far.
onatge