Tot el que perdem
no ho retrobem
mai més.
Sempre però ens queda
un vers als llavis,
una espina al cor,
una carícia sense fruit...
I a temps de lluna plena
una bruixa ens enlaira
tots els enyoraments...
L’ahir ja no el podem
ni llaurar ni sembrar.
A la teva galta va
quedar el poema
i al teu pit la metàfora.
Serenament, sí, escric
serenament.
onatge
Enrere queden tantes paraules,
tantes enciclopèdies caducades,
un reguitzell de flames sense foc
i un munt d'interrogants fora el record...
Isabel
Sense llaurar
ni sembrar l'ahir
podem recollir-ne
tot el blat.
El que madura
en cada record i
llençar-ne les males herbes.
Carme
Enrere queden tantes paraules,
ResponEliminatantes enciclopèdies caducades,
un reguitzell de flames sense foc
i un munt d'interrogants fora el record...
Sense llaurar
ResponEliminani sembrar l'ahir
podem recollir-ne
tot el blat.
El que madura
en cada record i
llençar-ne les males herbes.
L'ahir no tona, però l'avui no ens pendrà el que vam viure.
ResponEliminaIsabel,
ResponEliminaEl record dee vegades
és un núvol, altres
una mar, una cendra, una flama,
un sol, una pluja
que ja no fertilitza,
una lluna que ens eleva.
Una abraçada des del far.
onatge
Carme,
ResponEliminaMales herbes...,
sempre en creixen
cal llaurar cada dia
i segar, mirar al cel
per la pluja,
al sol pel caliu,
i la lluna per
la força que
prenya a la terra...
Una abraçada des del far.
onatge
Pilar,
ResponEliminaEl que vam viure
forma part de nosaltres...,
resisteix tempestes
tsunamis i terratrèmols.
Som foc i flama
del que vam viure.
Una abraçada des del far.
onatge