E n el desert de
les pròpies petjades
hi ha la sorra del record,
la lluna de les nits de vida.
Les antigues petjades
es perden sense
un horitzó concret.
Sempre queda una pedra
testimoni d'algú.
I un oasi amb la
set de ningú.
En el desert de tothom
sempre hi ha una palmera,
i el poema amb
cor de plorera,
i el sol amb vida d'amor.
La rosa del desert
no té espines,
tot és un nord d'il·lusió.
Les dunes esborren el camí.
El rellotge sempre deixa
un polsim de sorra a la butxaca.
Al desert el pas del temps
és suau com el vol d'un ocell.
Vaig caminant
amb l'instint d'arribar.
Els mots sempre duen sorra als llavis...
I el cos és un desert
de camins amb pell de sorra.
Al desert la posta de sol
Al desert personal
petjades de cap lloc.
En cada duna hi ha
el cim d'un sentiment.
I el desert del present.
onatge
Veig molts deserts en aquest poema... sembla que hauria dem ser exut amb tants sorra , però és bonic.
ResponEliminaSi al desert del present, despunta a cada duna el cim un sentiment... ja no és tant desert, els sentiments poden ser les flors i els rierols de cada vida.
Al desert, a més de sorra, hi ha miratges que il-lusionen i t'empenten i oasis on cercar l'ombra i matar la set...Tot depèn de la llum.
ResponEliminaCarme i Pilar la vostra companyia és una brisa en qualsevol desert...
ResponEliminaDues abraçades des del far.
onatge
però en els deserts encar que és difícil de sobreviure, i malgrat els miratges, sempre hi ha oasis on satisfer la teca sed...
ResponEliminacal saber orientar-se.
salut i bon estiu
Joan tens raó, de vegades la orientació és escoltar un silenci, un vent, seguir la lluna, tancar els ulls i mirar endavant...
ResponEliminaDes del far et desitjo un bon temps.
onatge