No sé si és tard o aviat...

No sé si és tard o aviat, sé que és dia, i quin dia és, tampoc no ho sé, però sé que és dia de vida, no vida d’un dia; dia de vida, hi ha sol de viure, aire de llibertat, abraçades de solitud, ulls amb mirades del mai més. El sol, com una veïna xafardera, entra a casa, això sí, amb el caliu de la vida, dibuixa ombres, i omple petites estances de llum. Espelmes sense flama, cera desfeta.

El cap amb son d’haver dormit poc, sembla una muntanya russa a l’atracció de la vida. Hi ha dies que la societat sembla i fa la pudor d’un gran orinal ple..., d’altres sembla que hagi menjat sopa de farigola a la recerca de la gran purificació, però no, la societat sempre és la societat. Avui el meu cap sembla el cap d’un borratxo, només em falta el fanal, i bona veu per cantar. Però a l’estómac, només hi tinc aigua i pedres de mal digerir. Sota del coixí, el somni encara hi dorm, i sobre, el somni etern amb ulls oberts.

Continua sent dia. Hi ha dies que són més llargs que un dia sense pa. I dies que se’ns fan curts, se’ns escapen dels dits, de les mans, del cos, s’escapen del temps de vida. Sempre hi ha un gat que ens esgarrapa el silenci. L’encens ja no crema, l’aire és net i lleuger. Els meus budells segueixen la ritual partitura. La meva mirada ha esdevingut com la pissarra d’un mestre, en busca del perquè, per fer-hi quadrar els deures de la vida, però tot és com les notes d’un mal estudiant.

Ens hem de doblegar als pensaments, o hem de dominar-los, i si convé desterrar-los? La ment ha de ser bona terra, llaurada i sembrada per la bona collita. de vegades tenim més memòria que un gat, i més sensibilitat que un pallasso. Esdevenim com una pilota als peus de la vida. Només rebem puntades de peu, sense arribar mai a porteria. Hi ha pensaments que són com una taca profunda, res no la pot esborrar, sempre és visible en el vestit de la ment, i ens fa passar fred o calor, depèn...

Si pogués escriuria amb els ulls tancats, llavors veig el món tal com és, o com em sembla que és, sense cap distracció. Hi ha pensaments que impúdicament ens ballen la dansa de la memòria. Avui el dia té nom i cognoms, es diu dia, i diumenge de gener... Un bon llinatge. Avui si m’acariciessin els peus, se sabria com tinc el cor, fred. Però la sang és aixada i va cavant la terra del cos per plantar-hi llavor de vida, i de segur que hi faran arrels.

Ara posaria el cap en una llitera, i els peus a les petites onades de mar, el cos, potser el deixaria allà on està. No, no cal que cerqueu el telèfon d’urgència psiquiàtrica. No, no, no estic boig, senzillament estic viu i despert.

De flors, ni les de Bach ni les de la gitana de la cantonada; les flors, les d’un mateix, i deixar que el pol·len faci noves amistats...

De vegades una ventositat, és la resposta de la contra-cultura, és la veu de la impotència. Però l’aire pur amb bona gramàtica, quina delícia!

Què mireu xafarderes, si el que sentiu tampoc no ho entendreu, la vostra llengua està massa esmolada per a poder tallar el meu diàleg. El rellotge amb una gràcia natural i ritual, ha donat tot un tomb, com la sardana del temps.

Veig la copa, però no veig si la tinc plena de lluna o buida, però encara tinc els llavis mullats, mullats d’aigua, l’esperit o alcohol, només per acompanyar en companyia mesurada, o per desinfectar ferides, que de vegades la ferida no és mai tancada.

Hi ha dies en que tot es veu des de sota la mantellina d’una vídua. Hi ha dies que el viure fa mal, però res no pot de malviure.

Ja és tarda-nit. Avui el sol ha besat les arrels de les plantes, el verd és més verd, i les flors més flors. La flama de sis espelmes enceses, són com un homenatge de serenitat a l’altar de la vida. Ara els núvols són com un coixí de vida damunt del nostre cap.

Les ninetes ja acaricien la mirada del far. desorientats en vida, desorientats de tot, perquè no escolten la seva veu interior.

El saldo de la vida no es pot posar a terme fix...

onatge