dissabte, 26 de juny de 2010

Un gos fa de baríton...




Un gos fa de baríton.

Tot el carrer és una platea...


Respiro amb

el silenci dels arbres.


La mar ja du

camisa de dormir.


Miro al carrer,

cada casa és un món,

cada persona una galàxia.


La nit, una

porta que grinyola,

un autobús que

passa buit,

un tren que no s’atura,

una tassa buida,

un llibre amb punt...


Una calaixera

que estira les cames...,

la coïssor d’un ulls,

un cel sense estrelles,

la barba grisa,

l’aixeta que degoteja,

una parella que s’abraça,

un poema verge,

olor de cafè...,

un mosquit que

planta cara,

pa torrat amanit

amb metàfora,

una escala que

ni puja ni baixa,

una clau que

no troba el pany,

un gat que es

fa la teulada,

al carrer un cotxe

amb llums blaves

al sostre...


Paraules que fan

la seva sínia

dins del cap.


Badalls sense

cap estampa.


Les agulles

d’estendre roba,

avui fan festa

setmanal...


Una cassola

que ja ha fet xup-xup.


Els titulars del diari

ja no amoïnen.


En Cesc Freixas

canta Et dono casa meva...

Quina casualitat...


El mosquit ha

perdut la batalla.


Un mocador de butxaca

sense nas...


Les galtes d’un galtes

que les ha perdut.


La Fosca i la Maulet

ja dormen.

Dos quarts tocats

d’una de la nit.


Un got d’aigua

mig ple.

Un pas de vianants, buit.

Una cruïlla sense ningú...


Uns llavis corcats

per voluntat pròpia,

-no són els meus-.


Les campanes

reposen i no

atemoreixen ni

anuncien la

mort de ningú.


Una pinta

sense cabells.


Dues mans

que es confessen.


Una paella

sense mànec...


Caixes d’estalvis

i tiquis miquis.

L’escombriaire passa

a recollir els

poemes sense rima.


Tres punts suspensius

divorciats...


Una tortuga prenyada

camina feixugament,

com els de l’ajuntament.


Un laberint sense

entrada ni sortida.


La dama de nit

perfuma el jardí.


Uns mitjons

que canten, no

acabo d’entendre

la lletra, són

del veí...


A l’estómac

una cançó protesta.


Un Pinotxo

penjat a la paret,

quiet, només

belluga el nas.


Una sirena

crida vida...


Vaig a menjar-me

un iogurt de la Fageda,

bona terra, bona gent,

bona llet, i el iogurt

que m’està esperant.


No ús dic

si en voleu

perquè veig

que ja us heu

rentat la boca.


Ai! encara tinc

el gust de maduixa

a la boca.


Se m’ha adormit

una cama,


coses de l’ed at...

onatge

4 comentaris:

  1. Generalment la vida és aquesta colla de coses intrascendents...
    Que bons els iogurts de la fageda...
    Gràcies per comentar-me!

    ResponSuprimeix
  2. Els cors de gossos i gats poden ser veritables concerts en certes nits de l'any, però acompanyats per la fageda (els millors, segur) i malgrat s'adormi la cama... pot arribar a ser un plaer! (si no dorms, és clar!)

    ResponSuprimeix
  3. Jo crec que de tot, em guardaré una llesca de pa torrat amanit amb metàfora, per esmorzar demà :)

    ResponSuprimeix
  4. De quantes coses et pots adonar si estàs atent!
    Salut i poesia.

    ResponSuprimeix