Dibuix de nit.
Plou, tots els colors
tenen humitat.
Hi ha el silenci
d’un carrer desert.
Però el concert de la
pluja no té preu.
És un orgasme pels sentits.
Els arbres gemeguen de delit.
Els fanals tenen la claror
d’una escena de novel·la.
Dibuix de nit.
El far és el gran senyor.
L’acompanyant de les barques.
De les ànimes,
de totes les solituds.
Les fulles caigudes a terra
no arribaran mai a port.
Una noia camina sola
en la llunyania.
Qui sap si segueix el far.
O potser només calma el
seu esperit amb la pluja.
Potser mal acompanyada
ara camina sola però segura.
Dibuix de nit.
La suau pluja m’humiteja
de vida. Respiren
els sembrats profunds.
A la pell carícia
de les gotes de pluja.
Cos endins tot
respira al meu aire.
Els sentiments respiren
com si jo fos un faquir.
No se sent cap ocell.
Ni cap crit ni renec.
Només el renec de viure.
Camino a poc a poc
com per por que s’acabi el camí.
Per si el temps borra la pluja.
Ara tinc set de totes les sets.
Dibuix de nit.
Sense lluna ni estrelles.
Núvols negres.
Tot el cel negre.
Només la pluja que sembla
que vol rentar-ho tot.
Ja no veig la noia
que caminava sola.
Finestres amb llum i sense.
Olor de fum d’estufa.
Olor de les olors.
El poema s’empelta de pluja.
Ara només cal esperar,
ja veurem què en florirà.
Dibuix de nit.
Una suau boira
és la suau bufanda.
I tot sembla vida
en estat pur.
El far segueix fidel...
El port és el gran desert.
Les xarxes adormides
semblen d’acer.
L’olor de mar
sembla sortida
del gran perfumador.
L’essència natural
sense la mà de l’home.
Dibuix de nit.
L’infant que plora
perquè no vol anar a dormir.
Els adults que el volen que dormi...
Un gat que miola,
ara tos els terrats són humits.
Camino i respiro sol
com si fos amo del meu camí.
Sento la companyia
del gran Tot.
Entre silenci i silenci
la cançó del cor.
Dibuix de nit.
Demà de matinada
quasi tot es llevarà.
Hi haurà els difunts del dia.
Les flors desfullades.
La pluja que ja haurà
arribat a mar.
El sol sortirà tímid.
L’infant que plora
perquè no es vol llevar.
L’adult que encara té son.
Les barques arribaran a port.
A la llotja cantaran el peix.
L’home que escombra els carrers
s’endurà les fulles.
La noia que caminava sola
potser ja caminarà acompanyada.
Ja no hi haurà boira.
Els arbres estiraran
les branques mig adormits.
El poema estarà xop...
Si el poema s'empelta de pluja, el perfum serà inigualable.
ResponEliminaI mestre camines lentament i perceps a glops i sensacions la vida dels altres, t'acompanya el gran Tot... Quina amplitud de camí, quin aire tan especial el de mar!
ResponEliminaDibuixes la nit i la matinada, molt ben dibuixats...
ResponEliminaBona setmana, onatge, una abraçada.
M'agraden aquests dibuixos... ;)
ResponEliminaBona setmana, onatge! ;)
Salut
Un poema dels que m'agraden, dels que formaran part de la meva col·lecció. Un bon dibuix fet de paraules, onatge.
ResponEliminaUna abraçada des de la nit.
noves flors, Cèlia, Carme, Joan i galionar, gràcies per les vostres paraules, que elles si qeu dibuixen amistat. Ara el poema s'ha empeltat de vosaltres...
ResponEliminaUna abraçada des del far ara que la seva flama dibuixa la nit...
onatge