divendres, 4 de juny de 2010

A la meva ermita interior...


A la meva ermita interior

només la meva veu

i el teu eco...

Una espelma amb flama

a l’altar de la vida,

no més sants que

el sant del dia.


Campanades al meu temps.

Agenollat només

per sembrar la terra.

Estampes antigues

amb la pols de l’enyorança.

Brindo amb vi de la terra

per retornar a la terra.


La llum de la lluna

em pinta d’ermità.

Els records són àngels

al cel dels meus pensaments.


Camino descalç i les pedres...,

em fan saber

dels camins equivocats.


Les flors em donen vida

abans de morir.

El cor és un brodat

de somnis desperts i adormits.


A la meva ermita interior

només l’olor de la terra

després d’haver plogut,

la sal del mar,

del meu mar tan estimat i enyorat.




El cant dels teus llavis.

La plenitud del teu cos

i el testament d’ànima.

onatge

2 comentaris:

  1. Unes campanades de silenci molt intenses compartint ànimes, mars, somnis, enyors, camins errats... tot un munt de sensacions que clamen al vent en aquest poema.

    Moltes gràcies per la teua felicitació al bosc, t'he deixat un regalet entre tot el fullam, ramatge i branques de colors, espere que el trobes, ja veurem, he,he,he

    ResponSuprimeix
  2. Joana gràcies per les teves paraules. És veritat el silenci és un dels meus ingredients bàsics. El silenci és paraula és veu és companyia és eco... Vindré a casa teva i cercaré entre les fulles.

    Salut i combat.
    onatge

    ResponSuprimeix