A la meva ermita interior
només la meva veu
i el teu eco...
Una espelma amb flama
a l’altar de la vida,
no més sants que
el sant del dia.
Campanades al meu temps.
Agenollat només
per sembrar la terra.
Estampes antigues
amb la pols de l’enyorança.
Brindo amb vi de la terra
per retornar a la terra.
La llum de la lluna
em pinta d’ermità.
Els records són àngels
al cel dels meus pensaments.
Camino descalç i les pedres...,
em fan saber
dels camins equivocats.
Les flors em donen vida
abans de morir.
El cor és un brodat
de somnis desperts i adormits.
A la meva ermita interior
només l’olor de la terra
després d’haver plogut,
la sal del mar,
del meu mar tan estimat i enyorat.
El cant dels teus llavis.
La plenitud del teu cos
i el testament d’ànima.
Unes campanades de silenci molt intenses compartint ànimes, mars, somnis, enyors, camins errats... tot un munt de sensacions que clamen al vent en aquest poema.
ResponEliminaMoltes gràcies per la teua felicitació al bosc, t'he deixat un regalet entre tot el fullam, ramatge i branques de colors, espere que el trobes, ja veurem, he,he,he
Joana gràcies per les teves paraules. És veritat el silenci és un dels meus ingredients bàsics. El silenci és paraula és veu és companyia és eco... Vindré a casa teva i cercaré entre les fulles.
ResponEliminaSalut i combat.
onatge