dijous, 24 de juny de 2010

Dia festiu...


Dia festiu. Fa sol. Escalfa de valent.

La humitat s’enganxa al cos, o el cos a la humitat...

Els assedegats de platja, hi van tots.

També hi ha la mà amiga que acompanya la persona que hi ha en qualsevol llit d’hospital. Mira i somriu, però no coneix... No diu cap paraula, però el somriure ho diu tot.


Les xemeneies de les cases resten en silenci. Ara el caliu del foc seria insuportable.

La casa okupada del davant, dorm, vull dir que no s’hi sent res...


Els animals ja busquen l’ombra.


Tot és pau dins del gran desordre...


L’Ovidi segueix cantant: M’aclame a tu. Jo també m’aclamo a tu. I m’aclamo al poema, a les llàgrimes, al somriure, a la lluna, al sol, a la mar, a la fidelitat dels arbres, al far, al meu vaixell de paper, a la mirada que em parla...

M’aclamo a la vida i a viure... Al cor que batega, a l’infant desprotegit i assetjat, a la metàfora de les flors.


El sol va al seu aire.

El temps té un cos fràgil, si el vols acariciar, de seguida ha passat. Només el pots viure.


L’orgull també se les campa sol, i tants afectats que hi ha. Qui té el verí de l’orgull, aquest no el deixa viure.


Per mi el silenci és femení, sempre porta arracades de record. Potser com diuen, només hem viscut allò que recordem. El silenci és pau. És set de la meva set. Tanco els ulls i s’il·lumina el paisatge de records. De cop el nen que porta el meu nom, que jugava amb un tres peus forjat pel seu pare, i olles i cassoles jugant a cuinar la vida, on és aquell nen que corre per la meva sang...? Només fotografies que semblen vingudes del país del temps. Avis, pares, germans, veïns, primaveres i tardors... Ha passat un temps de vida que ja no és ni verd ni madur, senzillament, viscut.

No tinc ni enyorança ni nostàlgia. Records sí. De vegades no és que miri enrere, és el que el passat ve. I se’t posa al davant. Du records, una cançó, una música, la simfonia d’una carícia. El passat s’asseu a la meva falda i acompanya els batecs del meu cor...

Hi ha coses que les recordo com si les hagués viscut ahir. En canvi no recordo què vaig dinar ahir...


Avui cada paraula que escric té la gramàtica d’ahir, i d’abans d’ahir.

No compto anys ni calendaris. Aquests sempre deixen el clau clavat a la paret i va agafant la patina del temps.


Avui sembla que tot el d’ahir tenia un altre gust. Segurament que també teníem un altra paladar, una sensibilitat diferent, una innocència diferent, més innocent. Potser avui no ens agradaria, o que tot el que tenim mitificat, no n’hi ha per tant...


Però les sabates d’ahir ja no ens serveixen, els peus han canviat, i els camins i les pedres també. Però dit això, res no m’impedeix sentir l’olor dels préssecs de vinya, o de les maduixes, o les cireres d’Alforja, i la de les carxofes, to d’ahir...

Avui to sembla molt bonic, però, el gust és artificial, deixa el paladar buit, o enyorat del sabor d’ahir.


El pare se’l va endur la mort, jove, molt jove, cinquanta-sis anys... El recordo com si haguéssim parlat ahir. Era un mestre en el seu treball. A mi no em cal anar al cementiri per veure’l, està amb mi. Al cementiri llàgrimes d’enyorança que no fertilitzen res ni a ningú. Llàgrimes que en la felicitat de la vida, tal vegada no van brollar mai.


Avui és d’aquells dies que em poso davant del paper –sense cap idea- com sempre i deixo que tot flueixi...


La cassola ja fa estona que esbufega fent xup-xup. Vedella mal tallada amb bolets i herbes –bones- catalanes. Vi del Priorat, pa de pagès cuit amb llenya. Postres a gust. Un cafè. El meu un Arpezzio de capsula... Una carícia pels sentits.


Bon profit!

onatge


3 comentaris:

  1. Posar-te a escriure sense cap idea, ha obert la caixa de pandora de vivències i records. M'ha agradat restar en un racó en el teu preciós silenci amb arracades i sentir-me una nena i gronxar-m'hi...I fluir.

    ResponSuprimeix
  2. Feia dies que no se m'aborronava la pell...
    Aquesta nit al passar pel teu far, no he llegit paraules, perquè les lletres s'havien transformat en sentiment. Sense filtre. Sentiment pur. En vena. Directe al punt exacte on se'ns recorda el que és de veritat la vida; el que és de veritat viure.

    B7s!

    ResponSuprimeix
  3. Pilar celebro que t'hi hagis sentit bé...
    Una abraçada des del far.
    onatge

    Xica m'has fet sortir els colors. Només està escrit tal com raja...
    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponSuprimeix