Si em mires
als ulls
no hi vegis l’home,
ans la persona
amb defectes
d’home.
Mira’m als ulls
i veuràs el
meu món,
la meva foscor
i la meva llum.
Coneixeràs les pedres
del meu camí
i dreceres que no
he de tornar a seguir.
Veuràs espines d’amor,
tendresa i estimació,
un petit sembrat
d’equivocacions,
també una petita
herència social
dels humans.
Si em mires
als ulls hi veuràs
somnis d’ulls oberts
i molta il·lusió
per la realitat.
Veuràs la carícia
que vagareja
pel gran buit.
Seràs tu qui
em traurà diòptries
per veure la vida ?
Mira’m als ulls,
si vols, no
és cap ordre,
només un desig.
Als meus ulls
hi ha ninetes
de soledat i
solitud...
un món
tancat i dur.
Sembrats verges
que no hi ha
florit ningú.
Poemes que fan
de coixí per
acompanyar els
solitaris de vida...
Si avui em
mires als ulls,
jo aclucaré
els meus per tu.
Passatges de vida reflectits en la mirada que empresonen la nostra...Sense cap obligació.
ResponEliminaQuin paisatge!
Crec que tots hauríem de mirar més als ulls dels altres.
ResponEliminaUn bell poema, ple de lirisme, que convida a ser recitat en veu alta amb un ventall d'entonacions diverses.
ResponEliminaCom diu novesflors, tots hauríem de mirar més als ulls dels altres. Potser, afegiria jo, aplicant una mica més el feed-back i donant espai a la reciprocitat. Que les dues persones que es miren als ulls poguessin cantar la mateixa lletra seria l'ideal.
Una abraçada.
Pilar, en aquesta vida tot és un pasiatge, tot depèn de la mirada...
ResponEliminanoves flors, com tu dius hauríem de mirar més als ulls. M'es d'una vegada he dit a algú, treu-te o treguis les ulleres si no, no sé amb qui estic parlant. De fet de vegades m'he trobat amb persones que he d'atendre i no es treuen les ulleres, no saps què pensen, no saps què diuen, no expressen res...
galionar comparteixo el que`dius. En dues mirades el mateix horitzó. Com un orgasme de vida.
Una abraçada a la vostra mirada.
onatge
Segur que els teus ulls diuen totes aquestes coses. Només cal mirar-los.
ResponEliminaUn poema preciós, onatge, jo també crec que ens mirem poc als ulls.
S'ha de ser tan valent per a mantenir la mirada...hi ha ulls que parlen massa i cremen i glacen i reviuen i destrossen i la tornen a una boja...
ResponEliminaEnhorabona pel poema i per ser un home d'ulls valents.
Carme, no sé què diuen els meus ulls... Però gràcies. Qualsevol diàleg sense el de la mirada, és mig diàleg...
ResponEliminaXica, és com tu dius, hi ha moltes maneres de mirar. A mi m'agrada mirar deixant alguna diòptria, però sempre, sense molestar...
Abraço la vostra mirada.
onatge
Els ulls, les mans,... només un ínfim impuls necessiten, i parlen per nosaltres.
ResponEliminaOn miren els meus ulls, estan els meus ulls que miren... Antonio Porchia.
Un poema preciós.
Gràcies per compartir.