dilluns, 28 de juny de 2010

Orgasme compartit...


Tinc una

copa de silencis.

No hi ressona

cap nom.

Només silenci

en estat pur.

Pètals verges

amb caiguda

de vida...


Una capsa

amb cendra

i flames

sense foc.


Aigua de lluna.

Il·lusions pel viatge.

Carícies caducades

i altres per caducar.


Records

del nen petit.

Revetlles de vida

que no han de tornar.

I l’avui amb

galop de present.


Perfum de silenci.

I la soledat que

engendra solitud.


La força i la feblesa

de mi mateix.

El silenci

no es pot

empeltar

ha de créixer

de les teves arrels.


Quan comparteixo

una abraçada

de silenci, és

un orgasme compartit.

onatge

4 comentaris:

  1. El silenci no es pot empeltar ha de créixer de les teves arrels....m'agrada.
    És tan misteriós el silenci, tan important, tan despreciat de vegades...tan pròpi. Alhora ens acosta i ens allunya dels altres...

    ResponSuprimeix
  2. S.N. Per mi el silenci és molt important. Sempre és un ingredient dels meus poemes i pensaments... Qui desprecia el silenci, no sap què és...

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponSuprimeix
  3. El silenci a vegades desitjat, i a vegades temut. El silenci apropa unes vegades i allunya unes altres. Fins i tot el silenci necessita ser dosificat.

    Ara bé... si és el silenci d'una abraçada... ja no és silenci del tot. Una abraçada parla molt. :) Bona nit onatge!

    Un silenci i una abraçada.

    ResponSuprimeix
  4. Carme, estem d'acord, en aquesta vida tot ha de ser dosificat. "Totes les masses piquen...". Però sense silenci és difícil escoltar la pròpia veu, l'eco de l'interior personal...

    Una abraçada de silenci.
    onatge

    ResponSuprimeix