Sóc carn i os
i llac d’aigua reclòs
si és que sóc...
El dilema sempre
és antic, el dilema, també.
Escupo realitat
sense tocar els
peus de ningú,
però que li
esquerdi la cara...
Al meu cor sang
sense cap divinitat
només la parida
d’haver estat engendrada.
Crist, grip,
gris, enmig,
crit, teixit,
escrit, tímid,
dit, eixerit,
pix, prescrit,
nit, nanit,
clip, florit.
Vocabulari a la
llengua bruta,
poema humit
a la llengua neta.
La llibertat de les
cèl·lules dins
d’un ordre; el seu.
El cos de mèlic
amunt i de
mèlic avall.
Tot és cos.
Em palpo aquí
i allà; i quina religió
m’ha de dir el
que es pot i que no es pot...?
Els campanars sempre
són massa punxeguts,
no sé si perquè hi rellisqui
l’aigua o per penetrar...
Els arbres tenen
cos i ànima
i maleït qui
els crema.
Sort que els parlaments
no hi poden legislar
a les arrels,,,
Cos a la carena
i cos a la vall.
I quan lluna plena,
i quan la tristesa
davant del mirall.
Al mèlic del mot
hi queda l’accent
de la paraula.
S’ha perdut el pregoner
i ara tot va
de boca en boca...
Descalç per sentir
les pedres i ser
terra amb la terra.
La paella si pot ser
sempre pel mànec,
sense esquitxar
a ningú, si pot ser.
La flama que
crema o no crema,
però aigua a
la que socarrima.
Només la nuesa
pot combatre a la creu.
Potser només llavors
no hi ha engany.
Taula i dues cadires,
i un plat de més a més,
per l’absència i per qui
és convidat però no
sabem si vindrà.
Cor fins al moll de l’os.
L’equilibri dels sentiments
en desequilibri.
El desig i la passió,
i tot pel mig.
A la mar moltes
barques sense rems.
El far no s’exaspera
i s’inflama perquè
tothom perd el nord,
i poca gent
arriba a bon port.
La gata de casa
que perd pèl
i més pèl, però
sempre va vestida.
El mut que parla
sense paraules,
i s’entén més bé
que el qui parla a crits.
La gespa florida
verda i tendre,
coixí de la rosada.
Sóc, foc,
poc, dot,
mot, bot,
moc, motor,
tot, coc,
roc, port,
xop, cos,
rot, nord.
Sucre a la dent
corcada que
és un corcó.
Aigua damunt
del teu pit,
per esbaldir
la llet que ja
no ha de servir ...
Òstres! Quines imatges més bones, més punyents, més radicals! Aquest és el nostre univers, el de la llengua neta, el que evita la penetració dels campanars, el que neix de les arrels de les coses... i el que s'ha d'acabar esbandint amb aigua, per fer net.
ResponEliminaSalut!
Joan
Una de les coses que més m'agrada és llegir poesia de la bona (de la teua) abans d'anar a dormir.
ResponEliminananit! :)
Joan gràcies per compartir diàleg. Coincidim en la mateixa galàxia...
ResponEliminaSalut i combat.
onatge
Xica espero que haguessis dormit bé. Dir que la meva poesia és de "la bona". Si ho llegueix algun poeta de veritat, potser m'afusellarà...
ResponEliminaUna abraçada des del far.
onatge
Ets idea, pensament, coneixement, vivència...que m'encurioxeig.
ResponEliminaUna abraçada des de la plana.
No cal cridar per fer-se sentir. Tu ho fas molt bé!
ResponEliminaUna abraçada.
maijo
Pilar, si m'entens, és que coincidim...
ResponEliminaUna abraçada a les escales.
onatge
maijo, sóc gent pacifica no m'agrada CRIDAR...!
ResponEliminaUna abraçada sense cridar.
onatge
Avui de camí a la feina sentia les gotetes de pluja que em despertaven els sentits de la pell... llegir el teu poema ha estat una tempesta i tinc els sentits esbalotats de tanta poesia.
ResponEliminaUn dia he de venir al far...
Mònica espero que després de la tempesta hagis gaudit de la serenitat que neix i està dintre teu... Gràcies pels teus elogis que no crec meréixer. Aquest és un dels tants poemes que em poso un paper al davant sense cap idea preconcebuda i deixo fluir el que duc a dins...
ResponElimina-el far sempre guia a bon port...-
Una abraçada des del far.
onatge