divendres, 18 de juny de 2010

Potser sembli un sermó de capellà...




Quan


estiguis sola, respira.

Però quan et sentis sola,

escolta el silenci posa

el seu eco en almívar.

Quan plogui, si mires

des de darrera els vidres de la finestra,

veuràs que la pluja dibuixa

mil camins, pensa que

a la vida passa igual.

El viure té mil camins.


Quan et sentis sola

que el teu esperit de dona

destil·li la força de continuar vivint.

Si et sents defallir, posa

en copa de cristall

unes gotes d’aigua de lluna,

unes paraules del mar

-si pots deixat abraçar per l’onatge-

una espurna de silenci,

una part de serenitat,

un desig d’amor,

i gaudeix-ne a poc a poc

humitejant els llavis sense pressa.

Ja veuràs que serà

un bàlsam pel pit.


Gaudeix del sol i de la nit.

Obre les finestres i deixa

entrar la llum a les teves

estances interior.

No deixis silenciar

el crit de viure, viu.

No visquis ni massa de pressa

ni massa a poc a poc.

Camina i viu al teu aire.

Cada cosa al seu temps,

i a cada temps la seva cosa.


No deixis que emmudeixi

la ferida de viure.

Somia. Somia amb tota la força,

obriràs els ulls i el somni

respirarà a la realitat.

No esperis i esperis,

la vida no té data

de caducitat nosaltres sí...


Estimar no té sinònim,

morir tampoc.

Respira de la bellesa de la rosa

i si et sents ferida

per les seves espines,

no visquis eternament amb la ferida.

Pensa que tot passa.

Tu, jo, nosaltres, ells,

tothom és passatger.

Viu la riquesa de l’ara.


Amor i vida el millor destí.

No segueixis falses dreceres

ni t’escoltis falsos profetes.

Tot està escrit.


Si només plores,

les llàgrimes no et

deixaran veure les estrelles...

Però no reprimeixis

les llàgrimes naturals

elles mantindran fèrtil

el teu interior, el teu

sembrat de dona-persona.

L’amor és ric perquè

no es pot comprar.

Estimar no té preu.

S’ha de ser sensible

per sentir com la música

de l’amor ens fa vibrar.

Potser sembli un sermó de capellà,

però no, no és de cap allà...,


és d’ara i aquí.

onatge

4 comentaris:

  1. no, no és cap sermó de capellà.
    és preciós!!!!

    ResponSuprimeix
  2. A mi tampoc em sembla el sermó d'un capellà... però sí les paraules d'un poeta.
    Bonic poema!

    Salut

    ResponSuprimeix
  3. Somia. Somia amb tota la força,
    obriràs els ulls i el somni
    respirarà a la realitat..


    a mi m'ha encantat...

    ResponSuprimeix
  4. rits, gràcies, deu ser que em llegeixes amb bons ulls...

    Joan, cada vegada que em diuen poeta, em giro per veure qui hi ha al darrere...

    Clara celebro que t'hagi agradat.

    Una abraçada sense sermó.
    onatge

    ResponSuprimeix