dimarts, 1 de juny de 2010

Sóc així...








Tinc fred i el termòmetre

no ho assenyala.

Ja no recordo quan sumen

dos més dos.

Em declaro llunàtic.

També em declaro a la lluna.


M’agrada l’aigua de mar.

Reposar a les roques

i deixar que el vent

em tregui la pols.

Deixar que el poema navegui

malgrat que faci aigües...

Potser tinc la raresa dels anys,

no dels anys que tinc

sinó dels anys que he viscut.


M’agrada sentir la veu interior

que fa el diàleg amb mi.

Podeu pensar que estic boig,

i a mi què... Pitjor vosaltres

que no sentiu cap veu interior

i us cal comprar-vos un

cotxe més gran, o un viatge

més lluny, i tot i així continueu sords...


M’agrada veure els quadres de la natura,

els colors de la vida sense pinzells.

No m’agrada posar aigua al vi...

M’agrada humitejar

els llavis de vida.

I de cada carícia

fer-ne un moment etern...

Jugar amb la sorra entre els dits

a la platja de les petxines obertes,

la platja on reposa la meva barca,

la platja que il·lumina el far,

i la lluna hi feia sortir l’home

que sóc jo, respirar i

mirar cap a l’horitzó.

M’agrada endur-me

el mar sota del coixí.

Penseu el que vulgueu

sóc així...

onatge

7 comentaris:

  1. Endur-se el mar sota el coixí és regalar-se una immensa finestra.
    Salut i Terra

    ResponSuprimeix
  2. Doncs, a mi no em sembla que siguis gens estrany... més aviat tot això que dius em sona ben conegut... quan hagi aconseguit endur-me'n el mar sota el coixí i tenir una mica de fred en comptes de tenir calor (encara que el termòmetre em contradigui) ja seré "així", jo també. Ja veus que em falta ben poc! :)

    ResponSuprimeix
  3. A mi m'està molt bé que siguis així doncs... I com ho expliques... :-)

    ResponSuprimeix
  4. Jo m'enduré la lluna sota el coixí...

    ResponSuprimeix
  5. Francesc és veritat, és una gran finestra. Em resultaria molt difícil viure sense la mar...

    Carme a un mateix li costa de dir com és, però em penso que s'ajusta bastant a la realitat...

    Rita gràcies per llegir-ho amb bons ulls...

    noves flors, la lluna sempre és la lluna...

    Una abraçada compartida.
    onatge

    ResponSuprimeix
  6. Aleshores tu eres dels homes que (em) mereixen la pena, de les persones que cal estar envoltat :)

    M'has deixat plantà amb aquest poema...

    ...què tindrà la mar, Onatge, què tindrà?

    Bona nit!

    ResponSuprimeix
  7. Xica, la mar ho té tot. Per això estic tocat pel vent de mar... La mar és viatge i naufragi... La platja és poema, i metàfora. És terra de promeses sense notari...

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponSuprimeix