dijous, 3 de juny de 2010

Com el pa i la gana...







Es van trobar com el pa i la gana, núvols i pluja, arrels i terra, dona i home, vida i viure. De vegades tot esdevé tan senzill que sembla impossible que sigui veritat. I quan veiem el retrat de la pròpia vida, ens fa por. Però tot el que es desitja amb força i es viu profundament i honestament, és autèntic.


Guardo fulles de roses, i espines de sant Jordi, però visc en el cor de la rosa. Ja he estat passatger a cavall de la meva sang, a galop i al trot, he passat per una part de la meva vida –no sé si dir de la meva vida -.

Aquelles carícies que arriben i se’n van com les flors de la primavera. Però cada any té la seva primavera. Potser el sol serà diferent. Però el sol traspassarà ni que sigui tímidament el nostre cos fred i humit de l’hivern. Es fondrà la neu i tot seran rius penetrants, portadors de vida.

Hauré de vigilar que el meu foc, les flames no encenguin el bosc. De cada flama el caliu sense cremar. De les brases apagades, cendra per abonar.


Els sivall seran poema i cançó. Seran sembradors de flors per tot el cos.

Solitaris en un horitzó de companyia. Cada paraula, un doll d’aigua per la set del cor.


Una actitud fruit del dolor reclòs dins del nostre cos. Sorra de la teva platja per curar el dolor.

Un estel fugaç per donar pau. Al nostre llibre de vida, pàgines per viure. Rellotges sense temps ni hores. La vida al nostre propi temps. Entendre el que no es pot entendre.


L’estimar no coneix cap vergonya. Però hi ha estimars que són una vergonya. Estimar amb els ulls oberts, i aclucar els ulls en fondre la besada. Saber qui som en el somni, i no portar sabates de plom per a poder volar. Una mirada per acariciar sense despullar. La complicitat de viure i conviure. I quan els camins de vida siguin humits de passió, caminar sense pressa però amb amor. Tot és tan viscut, que sorprèn fer-ho nou. Sense que el cos sigui superficial, i l’ésser profund.

Una cançó em fa navegar, acluco els ulls i retorno a un temps precís en el meu mapa de persona, d’home. Un vol d’ocell em fa obrir els ulls.

Miro el cel, quatre estrelles mal comptades. La mantellina de la nit a la cara del somni. Un divendres de carn i ossos. Cada mes de març rebatejarem la vida. De dues arrels farem un sol arbre. El mateix fruit al convit de la vida. Una copa de tristesa destil·lada. La cama de la copa entre la meva mà. Buido la copa a terra, fora tristesa.


La felicitat m’omple el cor. Cremo encens per perfumar la meva estança interior. Mirades de lluna nova. Brindarem de la mateixa mirada. L’abraçada ens treu el fred. El temps en el rellotge de sol, del sol del teu pit. Escriurem negres i blanques, i farem un fa sostingut al pentagrama de l’amor, i no sé si serem intèrprets prou destres, però unirem el nostre cant. Podeu continuar pensant que estic boig, però no m’importa. Sóc feliç de ser convidat a la taula de la vida. La societat fa com la guineu; quan no les pot haver..., diu que són verdes...


La nit és curta o llarga segons els somnis desperts o adormits. I segons si podem batejar la paraula a la pica de la conversa.

sempre hi ha un pont vell que uneix nova vida, en un temps potser esperat, però també inesperat. A l’ombra de les arrugues reposarem els anys passats, i potser viscuts. cada arruga té els seus records, les seves vivències, de quan la pell era de seda, de quan fou verge de tot vent. Els dies grisos farem companyia als núvols. Mà amb mà amb actitud positiva bellugarem el món. I quan vull quietud, el món em belluga a mi.

onatge


4 comentaris:

  1. Hi ha estimars que són una vergonya... dius... si són una vergonya no són estimars, dic jo...

    Però m'alegro que siguis feliç, això sí! I no he cregut mai que siguis boig

    ResponSuprimeix
  2. Molt bones reflexions. Hi ha fragments que em resulten estranyament familiars... continua sent igual de feliç!

    ResponSuprimeix
  3. Carme gràcies per ser-hi. Tu saps que la societat sembla que estigui més satisfeta de veure les persones tristes que no pas felices. I sempre és un consol saber que no m'has pres mai per un boig.
    Una abraçada.
    onatge

    myself, gàcies també per ser-hi. Pel que fa asentiments ja saps que tot pot arribar a ser familiar... La felicitat també està dins teu, deixa-la florir i vesteix-te amb els seus pètals.
    Una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix
  4. Meravellosa jornada ahir a Vall-de-roures. una abraçada

    ResponSuprimeix