dijous, 17 de juny de 2010

Amor@.què


Olor i temps d’hora violeta.

Un breu renec del temps,

apaga el sol, però el gris dura poc, els vents

s’enduen els núvols, retorna la vida del sol.


Repic de campanes,

una vida ha emprés el llarg camí.

Llàgrimes per la vida dels difunts.


El sol fa reviure les flors

que ahir s’havien marcit.

La llavors no fecunda si no té destí d’amor.

I tot és un plor i un crit, i un somriure de vida,

que sembra llavors de vida, enmig de tan enyor.


Estimo amb arrels d’home,

tot és fàcil de dir,

però cal caminar amb el

ferm propòsit de complir.

El vent fa dansar les branques

de l’arbre gran i segur,

segur per les seves arrels en terra ferma.

Quantes vegades, les persones

fallem per tenir les arrels

en terra insegura, o senzillament,

per no tenir arrels.


Temps d’hora violeta, quan l’ànima no sap

d’hipoteques ni targetes de crèdit, tot s’enriqueix

quan el diner no existeix.

El vent em passa el full,

però encara no ho he dit tot.

És l’amor, pare i mare de l’amor ?

Espero les vostres respostes,

segur que n’hi ha tantes com persones...


Amor@.què

onatge


4 comentaris:

  1. Uix! No sé que em passa en aquest ordinador que estic, que se'm veuen les lletres barrejades, al començament del poema i al final...

    L'amor potser és pare i mare de tot, de tot...

    ResponSuprimeix
  2. Jo també veig les lletres barrejades, millor dit, el primer vers muntat sobre el segon i el penúltim i l'ultim encavalcats també.

    Crec que l'amor engendra amor.

    ResponSuprimeix
  3. Carme, noves flors, gràcies per la vostra companyia. Espero que ara es vegi -llegeixi- bé. Si no fos així m'ho dieu, i l'esborro directament...

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponSuprimeix
  4. L'amor és vida, Onatge...No em refereixo només a l'amor romàntic, sinó a l'AMOR.

    ResponSuprimeix