diumenge, 13 de juny de 2010

I sempre hi ha un foc que crema...


Hi ha camins de vida humits de passió,

i també hi ha passions de vida humida.


A la vida tot és un camí,

el camí només varia segons la lluna,

el sol, la pluja i el vent.

I sempre hi ha un foc que crema

amb flames o sense.

Sempre queda una cendra

que és el coixí d’un foc.


Els grans somnis es fan a passa curta.

De les flors sempre en

queda el record del color.

Esdevinc orfe quan els

sentiments se’n van a dida...

Però sempre hi ha vida i

l’esperança sempre és viva.


Quan camino amb sabates de pedra i plom...,

el camí es fa lluny i llarg,

però sempre sé on està el mar i on la muntanya.

De vegades el silenci posa la clau al pany

i vol ser amo i senyor sense acompanyar...

onatge

3 comentaris:

  1. Per ser un sol badall té moltes imatges però un sol camí, tens raó!

    ResponSuprimeix
  2. Tens raó, la vida és un camí i només dependrà de nosaltres la manera de fer-ho...Fins i tot quan no puguem controlar el que ens hi arriba. No deixis que el silenci sigui amo i senyor. Crida ben fort fins que algú et senti. Hi ha tants mormols al camí...
    M'agrada la manera que tens de somniejar.

    ResponSuprimeix
  3. Cèlia de vegades hi ha badalls que s'allarguen amb el temps... Gràcies.

    Pilar, sense somiejar no hi ha res, de vegades només el gran buit de la realitat que creïem que existeix...

    Una abraçada sense foc.
    onatge

    ResponSuprimeix