dimarts, 29 de juny del 2010

L'abraçada...



L’abraçada

de dues mans,

el poema escrit

a la mirada,

un somriure net,

i el respirar

al ritme

de les emocions,

del desig,

la passió.

Dona i home

en el veritable

poema de viure.

La migdiada

envers el

mateix horitzó.

La mateixa pluja

de dos núvols

diferents.

Caminem

al mateix pas

amb sabates

diferent s...

onatge

7 comentaris:

  1. Molt bonica aquesta abraçada!
    I aquest camí fet al mateix pas...

    ResponElimina
  2. Està bé caminar al mateix pas però sempre respectant les peculiaritats de les sabates de cadascú.

    ResponElimina
  3. M'agraden molt les abraçades... sobretot aquelles que et deixen sense respiració... ;)

    Excel·lent poema, onatge! ;)

    Salut

    ResponElimina
  4. hi ha abraçades que no et deixaries anar mai. ni amb la calor que fa!

    com sempre, preciós!

    ResponElimina
  5. Carme gràcies per ser-hi...

    noves flors, per descompatat que caminar al mateix pas, sí, però cadascú amb lse seves sabates i les seves pedres, que sempre són personals...

    Joan gràcies també, els elogis en tot cas són per les paraules...

    rits tens raó, hi ha abraçades que són per sempre...

    Una abraçada sense pressa...
    onatge

    ResponElimina
  6. L'abraçada, que comença en els dits i s'estén per tot el cos, empresonant-te dolçament...Preciós!

    ResponElimina
  7. L'abraçada quan és sincera i profunda amb proximitat d'amor, és un tresor...

    Una abraçada sincera.
    onatge

    ResponElimina