dissabte, 4 de setembre del 2010

Vicent Andrés Estellés

















TOT AÇÒ QUE JA

NO POT SER


Et besaria lentament,

et soltaria els cabells,

t'acariciaria els muscles,

t'agafaria el cap

per a besar-te dolçament,

estimada meua, dolça meua,

i sentir-te, encara més nina,

més nina encara sota les mans,

dessota els pèls del meu pit

i sota els pèls de l'engonal,

i sentir-te sota el meu cos,

amb els grans ulls oberts,

més que entregada confiada,

feliç dins els meus abraços.

Et veuria anar, tota nua,

anant i tornant per la casa,

tot açò que ja no pot ser.

Sóc a punt de dir el teu nom,

sóc a punt de plorar-lo

i d'escriure'l per les parets,

adorada meua, petita.

Si em desperte, a les nits,

em desperte pensant en tu,

en el teu daurat i petit cos.

T'estimaria, t'adoraria

fins a emplenar la teua pell,

fins a emplenar tot el teu cos

de petites besades cremants.

És un amor total i trist

el que sent per tu, criatura,

un amor que m'emplena les hores

totalment amb el record

de la teua figura alegre i àgil.

No deixe de pensar en tu,

em pregunte on estaràs,

voldria saber què fas,

i arribe a la desesperació.

Com t'estime! Em destrosses,

t'acariciaria lentament,

amb una infinita tendresa,

i no deixaria al teu cos

cap lloc sense la meua carícia,

petita meua, dolça meua,

aliena probablement

a l'amor que jo sent per tu,

tan adorable! T'imagine

tèbia i nua, encara innocent,

vacil·lant, i ja decidida,

amb les meues mans als teus muscles,

revoltant-te els cabells,

agafant-te per la cintura

o obrint-te les cames,

fins a fer-te arribar, alhora,

amb gemecs i retrocessos,

a l'espasme lent del vici;

fins a sentir-te enfollir,

una instantània follia:

tot açò que ja no pot ser,

petita meua, dolça meua.


Et recorde i estic plorant

i sent una tristesa enorme,

voldria ésser ara al llit,

sentir el teu cos prop del meu,

el cos teu, dolç i fredolic,

amb un fred de col·legia-la,

encollida, espantada; vull

estar amb tu mentre dorms,

el teu cul graciós i dur,

la teua adorable proximitat,

fregar-te a penes, despertar-te,

despertar-me damunt el teu cos,

tot açò que ja no pot ser.

Et mire, i sense que tu ho sàpies,

mentre et tinc al meu davant

i t'estrenyc, potser, la mà,

t'evoque en altres territoris

on mai havem estat;

contestant les teues paraules,

visc una ègloga dolcíssima,

amb el teu cos damunt una catifa,

damunt els taulells del pis,

a la butaca d'un saló

de reestrena, amb la teua mà

petita dintre la meua,

infinitament feliç,

contemplant-te en l'obscuritat,

dos punts de llum als teus ulls,

fins que al final em sorprens

i sens dubte em ruboritzes,

i ja no mires la pantalla,

abaixes llargament els ulls.

No és possible seguir així,

jo bé ho comprenc, però ocorre,

tot açò que ja no pot ser.

Revisc els dolços instants

de la meua vida, però amb tu.

És una flama, és una mort,

una llarga mort, aquesta vida,

no sé per què t'he conegut,

jo no volia conèixer-te...

A qualsevol part de la terra,

a qualsevol part de la nit,

mor un home d'amor per tu

mentre cuses, mentre contemples

un serial de televisió,

mentre parles amb una amiga,

per telèfon, d'algun amic;

mentre que et fiques al llit,

mentre compres en el mercat,

mentre veus, al teu mirall,

el desenvolupament dels teus pits,

mentre vas en motocicleta,

mentre l'aire et despentina,

mentre dorms, mentre orines,

mentre mires la primavera,

mentre espoles les estovalles,

mor un home d'amor per tu,

tot açò que ja no pot ser.

Que jo me muir d'amor per tu.


Vicent Andrés Estellés,

ben NASCUT siguis!


onatge




15 comentaris:

  1. Quan no s'oblida una persona, aquesta sempre es manté en vida. Felicitats, Vicent!

    ResponElimina
  2. Que bonic! un matí de dissabte llegint i compartint poemes.

    M'encanta descobrir-los i llegir-los poc a poc, entomant aquesta força que tenen, que trasbalsa, inevitablement.

    Bon dissabte, onatge!

    ResponElimina
  3. Fantàstic, onatge. Aquest no el coneixia. Amb temps hi tornaré.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Preciosa poesia, jo també m'he posat a la feina, que és un goig rellegir...

    ResponElimina
  5. Un fantàstic i original poema d'amor!

    ResponElimina
  6. Sempre es grat rellegir els grans mestres. Deixar-nos emportar per les paraules.

    Per sempre Vicent!

    ResponElimina
  7. Més que agradar-me molt, jo diria que m'ha agradat moltíssim, molt ben triat. L'amor tant intens és tan bonic, la passió la follia, però pot fer mal i es part del joc...

    ResponElimina
  8. La passió intensa amb tota la bellesa que el poeta sap transmetra. Preciós!

    ResponElimina
  9. Fa goig passejar avui per la xarxa tot resseguint els camins estellesians.

    ResponElimina
  10. Magnífic, el pròxim poeta que llegiré, sens falta!

    ResponElimina
  11. És difícl, per no dir impossible, llegir aquest poema sense emocionar-se. És impossible llegir a Estellés sense sentir-lo viu, tan a prop...

    ResponElimina
  12. Una tria molt apassionada. gràcies, no el coneixia.
    Bona diada!!!

    ResponElimina
  13. És un poema intens, que et convida a llegir-lo més d'una vegada.
    La passió reflectida no amaga la tendresa.
    Bona tria, Onatge!

    ResponElimina
  14. Gràcies per recordar-me al gran poeta. Aquell que ja fa més de vint anys em va ensenyar a estimar-me la meua llengua i a escriure-la sempre sense por...Forma part de la meua essència...
    M'afegeixo des del meu blog a aquest homenatge

    ResponElimina
  15. Estellés ens ha UNIT!
    Gràcies per ser-hi.

    Des del far una gran abraçada per vosaltres.
    onatge

    ResponElimina