dimecres, 29 de setembre de 2010

A l'altar de la vida...



A l'altar


de la vida

sal i aigua, mar i lluna,

núvols i sol,

però si no tastem res,

no consagrem res.


Les mans com una drecera del poema

van acariciant les paraules.

A l'altar només vida,

ni creus ni creences del temps de l'antigor.

Els pètals de la mateixa rosa

només cauen una sola vegada.


L'aire que per les nits

tomba per les cantonades

és el mateix que fa petar

la finestra i tanca la porta.


No crec en nits d'estrelles d'Orient.

Ho vaig dir ja fa temps.

La barca s'ha quedat sense rems.

Les paraules m'abriguen la pell

i el verb conjuga el meu cos nu.


Les cases persisteixen però s'han mort

els veïns d'abans d'ahir.

L'altar de la vida està ple

de vida a des dir,

però si no tastem res

no consagrem res.


Encenc espelmes per dibuixar

un poema d'ombres a la paret,

un poema d'ombres, però

amb la llum de la flama.


Despullem-nos de falses creences

imposades a cop de creu...

Només quan desclavem claus

floreix la llibertat.

Esclaus de no tastar res.


Camino ran de mar

i deixo petjades dins de l'aigua.

La sal m'amaneix el cos.

Paraules tèbies damunt del paper fred,

i paraules fredes damunt

de paper de sol.

I per camins que sempre

repeteixen la drecera

trobo les mateixes pedres

que altres peus han trobat.


Les paraules persisteixen

i van de boca en boca,

de cos en cos,

de llengua en llengua,

i entre paraula i paraula,

silenci.

Les mateixes paraules

amb diferent accent,

amb diferent to.


El sagrat cor ja no

penja de la paret,

només hi ha el forat sense clau...

La paraula engendra

quasi totes les relacions.

Lluitar amb la paraula és dur,

i més quan l'adversari

esgrimeix la mentida,

i ho accentua amb una mentida,

i ho diuen amb to de mentida.


La faldilla parla sense paraules.

El cos manté el diàleg.

Missatges visuals...

Al plat paraules escudellades

que mai no escriuran el poema.

Paraules recloses al calaix

de l'armari amb olor de florit.


Amb tall d'oblit es talla el poema,

una ferida sense sang.

Una sang sense poema.

Però a les branques de l'arbre

sempre el fruit de la paraula.

Al casament la paraula final

amb l'últim accent.


Temps de por quan

la paraula és viva...

Temps de segar cadenes

quan la paraula la volen a la presó.

A la ferida encara hi tinc

restes de paraules.

Les paraules són la única

riquesa al testament.


Paraules tendres del temps novell.

Al canelobre una espelma

amb flama de paraula.

El badall de boca oberta...

Diuen que les paraules el vent

se les emporta, però no és veritat,

les paraules són el fonament.

Només si les paraules són banals

el fonament és en fals.

La gent va llençant les paraules

o les deixen abandonades,

i sense paraules no hi ha diàleg,

i sense diàleg no hi ha res...


A l'altar de la vida

hi ha el faristol obert

amb el poema de viure però


ningú no



el llegeix...


onatge

6 comentaris:

  1. Quantes coses dius en aquest poema...
    Tastar ,petjades i paraules.
    Comla vida mateixa!!!
    Bona tarda Onatge

    ResponSuprimeix
  2. Hola Joana, en aquell moment devia escriure tot el que em va passar pel cap i pel cor...

    Des del far, bona nit.
    onatge

    ResponSuprimeix
  3. Has escrit molt i ho he llegit tot atentament...difícil entendre els moments...Alguns son clars...d'altres no... però l’últim es el mes TRASCENDENTAL !!! I EL ÚNIC !!!!
    Salut, Onatge.

    ResponSuprimeix
  4. Vida...Un mot que perd connotacions, com els t'estimo que mencionàvem l'altra dia... Sembla mentida que tot el que té valor ens passi tant decepercebut.
    Gràcies, Onatge, per escoltar-me.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  5. Elvira als poemes sempre queda alguna part que és com la metàfora, aquest de poema ja fa uns anys que el vaig escriure, tot i així subscric tot el que diu...

    Des del far, bona nit.
    onatge

    ResponSuprimeix
  6. Pilar, com tu dius Vida ens la tomban del davant i del revès... Hi ha qui es creu que té la vida, però només en som llogaters...
    Pilar, t'escolto sempre, i si no dius res, m'arriba el teu eco...

    Des del far, bona nit.
    onatge

    ResponSuprimeix