dilluns, 6 de setembre de 2010

Seré pols efímera en el vent efímer...


Seré pols efímera


en el vent efímer


en el glop de temps passatger.

De tot el que té vida i profunditat

no en podem fer patrimoni,

només en som passatger efímers.

Quan ja tingui el repòs

abans de ser foc i després cendra,

no vull que em poseu

cap rosari ni creu a les mans,

me’n vull anar tranquil

i en la llibertat de la mort.

Potser la mort m’esgarraparà abans

de poder acabar

d’escriure el poema de viure,

per això cada dia n’escric un tros,

més que escriure’l,

intento sembrar-lo.


No vull posseir res, vull compartir.

Quan els meus ulls

tinguin ninetes de cendra

no feu cap teatre en nom

de la fe ni en nom de res.

Quan tingui les mans

fredes no m’hi poseu roses.

No feu repicar les campanes

per mi, ningú ha de saber

la meva mort, només amb

els que m’estimen en tindré prou.

Quan hagi passat pels

llavis del foc i les seves flames,

de les meves cendres

ningú no n’ha de tenir por.

Però quan vegeu les

meves cendres

– i si pot ser abans millor –

no deixeu ni un sol minut

sense sembrar-lo de vida.


Quan estigui a la

panxa del foc no renegueu,

em faria mal a les orelles...

Poseu música,

una cançó dels

LAX-N-BUSTO, de l’Ovidi...


Que la meva filla escrigui

un poema i l’enlairi

fins la celístia dels estels,

ella seguirà la lluita,

i segur que no es deixarà vèncer

Quan jo no hi sigui

brindeu per mi,


jo m’ho


miraré feliç...


onatge

10 comentaris:

  1. Molt bé, el meu avi no va entrar mai en cap esglèsia per cap esdeveniment i quan va morir... jo plorava, però tothom deia que era per respecte a l'àvia!
    El meu ritual i el meu poema el vaig dur al cor!

    ResponSuprimeix
  2. Em fa una mica de iuiu pensar en aquestes darreres coses....les darreres perquè després vés a saber...un bon testament com si diguéssim...i en vers amarat de poesia...de moment val més trigar a ser pols efímera...

    ResponSuprimeix
  3. Potser serem pols efímera, però no pas en el record.
    Serem cendra després del foc, però no pas l’ànima meva que, eterna, volarà cap a un altre cos.

    Des de Sinera, una abraçada de brisa fresca.

    ResponSuprimeix
  4. Quins desitjos tan sentits i autèntics. I encara que sembli una paradoxa, tan plens de vida, perquè estan plens d'amor. I què és la vida sinó amor? I després de la mort? Altre cop vida!

    Abraçades lluminoses,

    Mònica

    ResponSuprimeix
  5. Cèlia el teu avi i jo ens haguéssim entés... A l'església hi he entrat moltes vegades, a casa tots els difunts m'han tocat a mi, vull dir l'enterrament. Em sembla que queda clar el que jo vull quan me'n vagi...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix
  6. Elvira FR ja saps que aquest "ser pols efímera" està escrit a les estrelles...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix
  7. Maria Consol suposo que la meva ànima farà el què voldrà... Però si ens trobem potser ens reconeixerem pels poemes...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix
  8. Mònica ja saps que hi ha moments que els sentiments són com cordes de violí... i surt el que surt.


    Una abraçada llunàtica.
    onatge

    ResponSuprimeix
  9. És bonic pensar en l'últim foc, que sempre ho purifica tot, pensar que les cendres es confondran amb la natura, formant-ne part. Si a sobre deixes éssers que t'estimen, que et recorden i que brinden per tu, el teu comiat a la vida serà molt dolç.
    Bé, es nota que no em fa por la mort, oi? Ah, no pateixis pels rosaris; no podrà acompanyar-te cap objecte metàl·lic.
    Una abraçada plena de vida.

    ResponSuprimeix
  10. Galionar quan me'n vagi no ho sé quins éssers deixaré, però ara tampoc no m'importa... La gent no acostuma a parlar de la mort, com si no anés amb ells...

    Des del far una abraçada llunàtica.
    onatge

    ResponSuprimeix