dijous, 16 de setembre de 2010

Se sent un silenci somort...



De vegades agafo paper i tinta sense cap idea –que és com més m’agrada- i surten coses com aquesta...


Se sent un silenci somort, sembla com si tot estigués en pau... Els carrers resten buits. Només escolto ocells que canten vinguts de qui sap on.

Diria - dic - que tinc els peus calents i el cap fred. El tic-tac d'un rellotge segueix la seva rutina rutinària... Fa sol i entra a casa.

El veí del replà es va morir. Amics i veïns, també. El cobrador de la mort no s'atura, però sovint s'equivoca. S'equivoca de dia o de casa... Els més rics tanquen bé la porta amb tres panys, és igual... El cobrador de la mort té la clau de tot arreu.

Avui fa un sol que quasi tot està al bany maria.

Ha quedat una tarda de cel rogent. Un quadre immillorable. Una pausa per l'esperit.

Ara el vent ha obert la boca i tot dansa. Fa fred. Ja quasi és nit. El dia ha passat com tots els dies. Una menja, una digestió i alguna parida...

El vent xiula per les escletxes de totes les finestres.

Els que venen a emprenyar truquen a la porta. Sort que no en tenen la clau...

Sóc fill d'un poble envejat, i per envejat reprimit. Un país que sempre hem hagut de lluitar. Sempre ens han tingut - i tenen - el peu al coll...

No vull fer balanç de res. Bé no sé què vull fer.

No comença res,

de mi depèn fer-ne

un temps nou.

Mirar endavant amb

una mirada renovada.

Sense que l'ahir

hipotequi l'avui.

Del rebost dels desigs

treure'n un de nou i fresc...

Caminar endavant sense

pensar ni tenir por

de les pedres...

Cada camí té el seu peatge.

La lluna ja dóna un caliu intimista. La vida ja és un cel ple d'estrelles...

Les paraules són una dutxa per l'esperit. Un bàlsam pel pit. I un neguit despert pels sentiments.

El vent segueix cantant amb una partitura molt particular. Amb els ulls clucs et dibuixo. Et conec. Conec els teus cims, la teva vall, la carena dels teus llavis, i sé del fruit dels teus sembrats. El teu cor intuït i adolorit...

Assegut a la butaca del silenci. Sense crits ni sorolls. El neguit masculí. Sé què és diferent del femení. No em pregunteu la diferència. Sé què és diferent.

Assegut sense pressa, sense temps. La vida va regalimant i jo li beso el pit potser amb la por de quedar-me sense dida.

Ningú no té ulls morts. Tothom diu alguna cosa, encara que no vulgui dir res.

Voleia la flama de l'espelma, com si anés fent una beixamel a l'ambient.

onatge

8 comentaris:

  1. Quan a un li agrada el que fa i com ho fa, els resultats han de ser bons a la força. Avui ens regales poesia per als cinc sentits.
    Fantàstic!

    ResponSuprimeix
  2. maijo gràcies pels teus cinc sentits. Jo només escric tal com raja...

    Una abraçada amb el cinc sentits.
    onatge

    ResponSuprimeix
  3. Ací, el sol d'avui, que ha eixit després d'una descàrrega de pluja ràpida, breu i improvisada, també ho manté tot al bany de maria però ara, gairebé al final de la vesprada ha recuperat la força, com si volgués aprofitar els dies que resten perquè s'instaure la tardor.

    ResponSuprimeix
  4. Carai, si sense cap idea t'ha anat sorgint això, el dia que t'hi posis amb idees....
    Es molt maco això que has escrit.
    "Cada camí té el seu peatge" (si senyor!) però cal "caminar sense tenir por de les pedres" i per tenint clar també que "la vida ja és un cel ple d'estrelles".
    No hi ha desperdici!!! Felicitats!.

    ResponSuprimeix
  5. Si sense cap idea et surten coses com aquesta que serà quan t' entretinguis a pensar???.
    I es cert cada camí té el seu peatge, encara que no tots haigin valgut la pena.

    Una salutacio

    ResponSuprimeix
  6. noves flors espero que t'hagis amarat de pluja sense que la tempesta s'emporti res de tu. Acabo d'arribar de passejar la gossa, i ací també plovisqueja, la tempesta ja ha passat.

    Des del far, calma.
    onatge

    ResponSuprimeix
  7. Laura gràcies per ser-hi. Sovint m'assec sense cap idea i deixo que flueixi... El vol d'unes gavines, unes fulles d'arbre que cauen..., l'aire que bufa, el sol que juga a dibuixar ombres...

    Des del far, calma.
    onatge

    ResponSuprimeix
  8. Martona pensar potser penso sempre, però em poso a escriure sense pensar en res, deixo que els sentiments em truqin a la porta..., o els records vagin arribant com estels...

    Des del far, calma.
    onatge

    ResponSuprimeix