dilluns, 20 de setembre del 2010

La fotografia...



Tot va començar mirant una fotografia no sé de qui. I ara per cert me descuidat de penjar-la...


Al porta retrats, una fotografia.

La cara d’una persona

estampa d’altres temps.

El mapa de les rutes i dreceres

dels sentiments interiors.

Els cabells encara eren negres,

castany fosc, la cara sense arrugues

ni marques pel camí de la vida.

Els ulls una mirada neta.

L’esbós d’un somriure

sense acabar de néixer.


La fotografia té el calendari

d’uns trenta-cinc anys endarrere.

De fet la vida és la mateixa,

potser només han canviat

els camins i les dreceres.

Si ara posés una fotografia

de la mateixa persona

costat per costat, quantes

diferències, quantes ferides,

quants mals, quan poemes inacabats,

els llavis assecats i arrugats...

Les cares no són iguals

tenen diferents freds,

les ninetes una mirada diferent.

El mapa de la cara

diferents sentiments.

Diferents llunes de la mateixa flama.


La persona de la fotografia

només havia rebut

la primera hòstia celebrada.

Però encara no havia rebut

les bufetades de la vida,

les ensopegades del dia a dia.

Els ulls de la fotografia sembla

que mirin el mar, la

lluna o el far, o la terra

sembrada de vinyes.


Una fada verge, un paper amb mots,

un estel amb un poema escrit.

Captivat per una música,

la música de viure.

Un somni entre els núvols.

La pluja sense paraigües.

Tot és ahir quan no hi ha avui.

Una joventut que ja porta

sabates de plom.

Les il·lusions són de roca,

el mar ja no té barca ni rems.

La sorra ja no té platja.

El poema ha perdut les paraules,

els mots han caigut

a terra i s’han trencat...

El fred ha fet de la

seva pell el seu llençol.

Les ferides ja són una creu

clavada a les parets de l’ànima.

Les dents corcades o perdudes...

S’han perdut les claus i s’ha

humitejat la porta.

El somriure sembla estès al vent

i clavat amb claus...


La fotografia és com un testament

que mai no ha arribat.

La nit és de cendra viva,

el foc queda entre dues pedres.

La set ja no té aigua.

Sota dels peus ja no hi ha camí,

potser ni marges, ni les

roses d’abans d’ahir.

El fred acompanya sempre,

avui demà i ahir.


El de la fotografia va anar

a fer el soldat per la força,

no pas de bon grat ni per gust.

Els militars li van robar

un tros de la seva vida.

Però tot plegat ja forma part del passat.


La fotografia ha perdut els colors,

si mai ha tingut colors.

Les mans tenen els mateixos dits

però ja no toquen ni acaricien com ahir...

La carícia és tosca,

ha perdut la tendresa d’ahir.

Quan els ulls miren endavant

ja no veuen l’horitzó

de l’avui ni de l’ahir.

Les espines de cap rosa

ja no floreixen en cap pit.


La fotografia és una font de temps.

Un temps que s’arrapa

a la set dels records.

La rosada ja només entela

el vidre del porta retrats.

La tempesta ja no és una

abraçada en el temps.

La bellesa no té paraules

és vellesa, la vellesa té

cares de tristesa,

però també tenen el tresor

de la vida que han viscut.

La persona de la fotografia

és fill de pare i mare,

nascut i estimat,

passatger amb data de caducitat,

encara té il·lusions dormint

al bressol del cor...


La fotografia només és

com una fulla de l’arbre

de la seva vida.

Només és una fulla

de la seva tardor.

Un pètal de la seva primavera.

El fred no és de l’hivern...

Als llavis hi ha la sal del mar.

Als seus ulls, la lluna.

A les seves mans sorra de la platja.

Al cos rosada d’abans d’ahir.

Per ell l’amor ha estat com un núvol,

dies de pluja, i dies de no.

Un rellotge que s’ha menjat

hores i temps...

La soledat fa l’eco

a la seva cara.

Content pel crit de viure.

La carícia fa temps

que va naufragar...

La fotografia...


onatge

12 comentaris:

  1. És el petit punt de la petíssima i, de la paraula v i d a.
    Una abraçada, Onatge.

    ResponElimina
  2. Pilar com tu dius és així, el que sempre costa és posat el . punt sobre la i...

    Des del far, nit bona.
    onatge

    ResponElimina
  3. A vegades mirar una fotografía desprès dels anys és reparar en moments,gent i fins i tot motius que ens fan mirar el nostre fons amb altres ulls.

    Salutacions

    ResponElimina
  4. Aquest poema visualitses la seva fotogradia per la descripció plena de detalls.

    ResponElimina
  5. Hola Martona, com tu dius una fotografia acaba sent amb el pas dels anys, un mapa de vida, la pluja d'una tempesta que ja no ha de tornar...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  6. Montse cada fotografia ens transporta a un temps passat..., a un perfum, una carícia, una cançó, un vent...

    Des del far, una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  7. Les fotos antigues són una mena de "passió" per mi!!

    ResponElimina
  8. El misteri de no publicar-la encara li dona més poesia!

    ResponElimina
  9. Sempre és un exercici molt interessant, contemplar-nos amb fotos molt allunyades en els anys i fer balanç del que èrem i el que som, el que encara en queda i el que ja no reconeixem... La màgia de les fotografies velles és insubstituïble.
    Una abraçada sense càmera.

    ResponElimina
  10. Mireia són "passió" i poema...
    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  11. Cèlai és veritat el que dius, volgudament no he posat la fotografia..., pot se de la besàvia, de l'avi o de mi mateix...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  12. Galionar, és com tu dius, una fotografia de temps passat, diu molt, si la saps mirar, és com un llibre obert a la pàgina d'avui...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina