dilluns, 6 de setembre de 2010

Però sembra-la...











Combreguem del mateix silenci,


la paraula però ens és vida,

alhora són vides diferents.


Sóc fill de mare i pare, posat


a la nafra del món…


Ara ploro ara ric,

potser tot és el mateix crit.

Només canvia el sentit.


A hores de lluna m’agrada


resseguir les teves dreceres.


I amb flames apagades

oferir-te la brasa.

Amb el mateix accent compartit

escriure el poema, el nostre poema.

Quan la mà és paraula i és desig.

som dona i home en el desert de viure.

I quan es fa fosc i no és nit.

I quan la ferida no és tall a la carn.

I quan la vida a la sang no va al galop…

Va a pas de tortuga.


Vivim sí, però de fet


només som ombra de vida.


El farcell massa ple de creences

que portem carregat a la consciència,

és el fre que no deixa viure

plenament i amb consciència.


La flor muda per viure a l’ombra.

Nosaltres també mudem per

viure a l’ombra i el sol de cada dia.

Esdevenim l’eco del propi silenci.

Del silenci profund.

Del cactus de la nit

en guardo flor de desig.

El diàleg de la malaltia

també parla entre nosaltres.


De vegades els sentiments

m’apaguen el sol

i respiro a l’ombra.

Però sempre arriba la cigonya

amb una il·lusió al bec

i neix dintre meu.

I sempre una copa ni gran ni petita

mig oberta mig tancada

per guardar el bagatge,

els petits records, les fulles

de tardor, les llavors de primavera.

Si tinc mala cal·ligrafia

és l’emoció del moment.

El tremolor de la il·lusió.


Cada poema és com una papallona


de vida que atura el vol,


i deixa un pòsit de vida

per tornar a reviure, i que les

arrels tinguin sempre

nova sàvia… Que la pluja

mantingui fèrtil el riu.


Ara és temps d’olors d’estiu,

però a mi només m’agraden

les que purifiquen, no pas

les que ofeguen els

epitelis tendríssims.


El poema em tapa, m’abriga,


em despulla… La única manera


de sentir i viure la vida.

el poema és camí i és pedra.

És l’accent a la ferida.

és el cos del crit…

Els sentiments a dida.

És la flama i les ombres.

Calavera i cementiri de desigs.

Coixí i somni despert.

És l’insomni de les mortificacions…

és fonament i arrel,

i també la suma de les demolicions.

És la corbata amb el nus al coll,

i les sabates sense mitjons.


Un amor sense la penitència


de les condicions.


És el sol de migdia

quan hi ha tempesta.

I la lluna en la nit fosca.

És la gana de quaresma.

L’aire pel ja no puc més.

Set de divendres i de dissabte.

set de viure, els llavis a la vida.

L’orgull és qui paralitza

els bons cors.

Si ens aferrem a l’orgull,

sempre caminarem coixos…


Rellotge de sorra per si

en queda un gra.

Aïllats en la distància

curta d’un pam.

El vi per humitejar només l’esperit.

I que l’accent sigui sempre

poder posar els peus a terra.


Potser els homes som violents

perquè ja som engendrats

amb violència…

Parits amb dolor i bufetejats

perquè plorem.

Llàstima que quasi de cadascú

de nosaltres encara en quedarà

la llavor, és com una mala ciència.

Com una profecia que es fa

realitat cada dia,

sembla que només gaudim

matant i torturant.

Se’ns desfullen les flors

i se’ns moren les roses,

només en cultivem les espines…


El carrer és com un mur,


i no la unió de dues voreres.


El carrer ha esdevingut una divisió

entre perdedors i vençuts,

entre els que tenen un color

o altre a la pell…

Entre els que cremen en la creu,

i els que encara hi claven claus,

i els que hi posen el cap…

Per mi la creu és una cruïlla

de dos camins.

Els claus potser només són

les estaques que assenyalen el camí.

El cel és el gran coixí d’oxigen

per a poder respirar…


No et creguis ser res, i seràs.


No col·leccionis etiquetes socials


damunt de la teva persona.


Els aferrats a viure

i els aferrats a morir,

ni una cosa ni l’altre.

Tot té el seu procés

i no cal aturar-lo ni alentir-lo,

per fecundació natural.


La il·lusió neix i viu des

de la profunditat de la persona,

no la dóna ni la fa viure

un cotxe nou, ni tenir diners,

una joia manufacturada

perquè si és així, sempre hi ha

l’ànsia de més i més…

i no hi ha espai ni temps

per il·lusions naturals.

Que són les que veritablement

fan viure, les que t’ajuden a respirar,

les que donen batec al teu cor.

El màrqueting no en sap res

d’il·lusions, només et crea falses necessitats.

Viu. Viu sempre, no te n’oblidis.

De la vida no en som ni

llogaters, només en som passatgers.

I és un passatge de final segur…

I encara ens entretenim i perdem

el temps fabricant guerres.


Tu ets la pau,


que la pau sigui en tu,


però sembra-la…


onatge

11 comentaris:

  1. Aquest intent de poema veig que és una mica l l a r g..., el podeu llegir per ètapes, no llegir-lo, passar-lo per alt..., en fi, a gust...

    Perdoneu la intromissió.
    onatge

    ResponSuprimeix
  2. M'has semblat molt clarivident en certs passatges del poema. M'ha agradat molt. Potser sí que és llarg però dius coses tan interessants que no es fa gens pesat, al contrari.

    ResponSuprimeix
  3. avui m'he llegit quatre versos, i he pensat; ja te'l llegiràs amb calma...
    perquè hi ha dies que no tinc la fibra.

    salut

    ResponSuprimeix
  4. Dius moltes coses, moltes veritats al llarg de tot el poema, hi ha moltes idees que m'han cridat l'atenció, però em quedaria amb una que trobo preciosa, la de que sen's moren les roses i cultivem les espines, es trist haver de cultivar les espines quan podem cultivar roses, però de vegades la nostra mirada es nega a veure la rosa i només veu l'espina

    ResponSuprimeix
  5. myself gràcies per llegir-me amb bons ulls, ja saps que això d'escriure va com va...

    Des del far una abraçada de pau.
    onatge

    ResponSuprimeix
  6. Joan quan tinguis la fibra segurament que el poema encara estàrà aquí...

    Et desitjo bona fibra.
    onatge

    ResponSuprimeix
  7. Natàlia gràcies per ser-hi. Ja saps que no sempre podem cultivar el que volem...

    Una abraçada sense espines.
    onatge

    ResponSuprimeix
  8. Si, és un passatge de final segur. Però el guió, abans d’aquest final, potser el podem escriure tots. Res acaba un minut abans ni un minut després. I, mentre el temps transcorre dins aquest temps, per què no riure de tot ?

    Des de Sinera, amb rialles de cel.

    ResponSuprimeix
  9. Maria Consol, és veritat acostumo a riure -fotre-me'n- de quasi tot... Però quan escric, tot surt del pou de la profunditat...

    Un somriure d'ample a ample.
    onatge

    ResponSuprimeix
  10. I tens un pou molt profund!
    Un poema llarg i dens amb figures retòriques excel•lents.
    Una abraçada amb profunditat.
    maijo

    ResponSuprimeix
  11. maijo gràcies per venir. Ja saps com sóc...

    Una abraçada sense caure a la profunditat.
    onatge

    ResponSuprimeix