dissabte, 10 d’abril del 2010

Potser sóc un gandul frustrat pel treball...


Potser és que

no sé estar

sense fer res

i sempre estic

pensant; ara

em reneixen

de la memòria

tardors antigues,

roses desfullades,

rosades de primavera,

i aquells núvols

que ja no han de

donar pluja.


I les pedres del camí,

i la sorra a la butxaca,

de la meva platja.

I un brindis de lluna,

una espurna de sol,

i els poemes amb

l’eco de la solitud.

La cançó del silenci.

Carícies que han

perdut la flor...

onatge

6 comentaris:

  1. Òsti no pares... no tens mai un moment de respir? :)
    M'inclino devent la creativitat expressada en paraules...

    salut!

    ResponElimina
  2. "Carícies que han perdut la flor..." però les fulles també són vellutades i serveixen per acariciar :)
    Gràcies per ser-hi!!

    ResponElimina
  3. Hola Joan gràcies pels teus elogis. Això va a dies, n'hi ha que tiraria el barret -el blog- al foc i d'altres que publico tres poemes.

    Joana ja saps que quan escrivim surt l'eco interior...

    Una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  4. És cert, encara recorde les teues reticències a publicar en un blog i sempre tens coses a dir i poemes a mostrar-nos. Veus? :)

    ResponElimina
  5. Mira aquest títol és suggeridor... jo crec que també sóc gandula frustrada...

    Però els núvols que ja no han de donar pluja a vegades són prou bonics...

    Jo crec que, a hores d'ara, necessites aquest blog com l'aire que respires... millor que no el tiris al foc.

    :) Bona nit, onatge!

    ResponElimina
  6. Noves flors, tu que em llegeixes amb bons ulls. Tens raó, recordo quan podia dir: Sóc un sense blog...

    Carme sembla que m'hagis fet un diagnòstic... No bec no fumo no vaig amb homes no m'agrada el futbol, escriure em fa volar sense efectes secundaris...

    Gràcies totes dues per acompanyar-me.
    Una abraçada de poema.
    onatge

    ResponElimina