T’estimo.
T’estimo fins
al moll de l’os.
I m’agrades
encara més
quan la tendresa
s’endureix...
I quan la teva
profunditat se’m
desfà a la boca.
La teva nuesa
diu menja’m,
i et menjo...
Ets irrepetible.
Tu i jo sols,
no ens calen
espectadors.
En una entrega
mútua gaudim
com mai.
Se’ns acaba l’amor
quan arribem a l’os...
Et fas breu i
l’entrega és tan
passatgera...
T’enyoro
i t’enyoraré.
Ai... Jabugo!,
m’has deixat
la metàfora
a la boca...
onatge
No et desesperis tan fàcilment, onatge; puja altra volta a Vilafranca, al carrer dels pernils de la Parellada, i el teu plat podrà tornar a estar ple a vessar.
ResponEliminaSort que no ets musulmà, o el teu deler seria un amor impossible...
Una abraçada amb una rialla d'orella a orella!
Tant de bo tots els amors fossin tan fàcils d'aconseguir com aquest... ;-)
ResponEliminaMolt bo, onatge! hahahaha
galionar gràcies pel teu consell, aquest de pernil ens el van regalar uns bons amics. I en un moment de debilitat... va néixer el poema.
ResponEliminaRita ja ho veus la carn és dèbil...
Una abraçada de plenitud.
onatge
onatge, ets un cas!
ResponEliminaNo sé si et servirà de consol, però el meu pernil (igualment regalat) també s'ha acabat! :)
Carme em sap greu que també hagis arribat al moll de l'os...
ResponEliminaUna abraçada.
onatge
hehe, i que bo que és el pernil!
ResponEliminaOstres, m'ha deixat aquest final... hahahah. I no dic que no m'hagi agradat aquests versos, eh? De fet m'han encantat! Però... bufff... el final... En fi, tot sigui pel Jabugo que està riquíssim! ;D
ResponEliminamyself, sí el pernil és boníssim...
ResponEliminaJoanfer el final és del tot intencionat, tal com dic, va ser un moment de debilitat i desesperació...
Salut i Jabugo.
onatge
Uffff! m'agrada, mooolt!
ResponEliminaun petonet
Lucia gràcies, em sap greu que ja he arribat a l'os...
ResponEliminaUna abraçada.
onatge