dilluns, 19 d’abril de 2010

Tenim un pa de sang...


Han ferit el blat

i ara tenim un pa de sang...


Ens han cremat els arbres

i ara tenim un bosc

de cendra i de fum.


Ens enverinen l’idioma...

Ens voldrien arrencar les arrels...


Han aixecat muralles

i l’aire ja no és lliure.


Embruten la memòria dels difunts.


Afusellen la veritat

i assassinen l’accent...


onatge



7 comentaris:

  1. També una crònica de la quotidianitat (malauradament).

    ResponSuprimeix
  2. Això em sona massa... :(
    La única solució per a resistir és la seguir amb la lluita en el dia a dia...

    Salut! ;)

    ResponSuprimeix
  3. som com som, ho hem mamat i ho conreem, som,però massa sovint em de fer-nos valer per sentir-nos vius...

    salut

    ResponSuprimeix
  4. Indignació, injusticia, el pa de cada dia...cada vegada tinc menys ganes de menjar.
    Si et serveix, t'envio una gran abraçada.

    ResponSuprimeix
  5. noves flors, com tu molt bé dius, m'hauria agradat no tenir motius per escriure...
    Una abraçada.
    onatge

    Joanfer, no creus que quan algú vol accedir a una feina pública hauria de passa un psicotècnic...?
    Una abraçada.
    onatge

    Pilar, crido sovint, gràcies per escoltar-me.
    Una abraçada.
    onatge

    Joan com canta Brams: no crec que s'hagi de demanar permís per ser d'un país...
    Una abraçada.
    onatge

    Luci, menja que calen dones fortes -com sempre-. I sí, la teva abraçada m'ha servit.
    Una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix
  6. Ostres, onatge! Doncs no m'ho havia plantejat mai, però és una opció... ;P
    Per què ho dius?

    Salut!

    ResponSuprimeix