Han ferit el blat
i ara tenim un pa de sang...
Ens han cremat els arbres
i ara tenim un bosc
de cendra i de fum.
Ens enverinen l’idioma...
Ens voldrien arrencar les arrels...
Han aixecat muralles
i l’aire ja no és lliure.
Embruten la memòria dels difunts.
Afusellen la veritat
i assassinen l’accent...
onatge
També una crònica de la quotidianitat (malauradament).
ResponEliminaAixò em sona massa... :(
ResponEliminaLa única solució per a resistir és la seguir amb la lluita en el dia a dia...
Salut! ;)
Avui crides...I t'entenc.
ResponEliminasom com som, ho hem mamat i ho conreem, som,però massa sovint em de fer-nos valer per sentir-nos vius...
ResponEliminasalut
Indignació, injusticia, el pa de cada dia...cada vegada tinc menys ganes de menjar.
ResponEliminaSi et serveix, t'envio una gran abraçada.
noves flors, com tu molt bé dius, m'hauria agradat no tenir motius per escriure...
ResponEliminaUna abraçada.
onatge
Joanfer, no creus que quan algú vol accedir a una feina pública hauria de passa un psicotècnic...?
Una abraçada.
onatge
Pilar, crido sovint, gràcies per escoltar-me.
Una abraçada.
onatge
Joan com canta Brams: no crec que s'hagi de demanar permís per ser d'un país...
Una abraçada.
onatge
Luci, menja que calen dones fortes -com sempre-. I sí, la teva abraçada m'ha servit.
Una abraçada.
onatge
Ostres, onatge! Doncs no m'ho havia plantejat mai, però és una opció... ;P
ResponEliminaPer què ho dius?
Salut!