diumenge, 11 d’abril de 2010

En el meu desert d'home...


Aquest poema va ser escrit fa més de vint anys, no estic segur de si ja ha caducat...


Avui he somiat despert

tocant de peus a terra.

He tingut un somni a cel obert,

el meu amor

floria en primavera.

He vist unes mans

d’argent veritable

que tenien fred.

Per una distància de tres pams

no he pogut escalfar el fred.

El somni viurà despert en mi.

Respiraré l’aire com una cançó.

Tinc records a un sol camí,

no perdo el nord

per cap remor.

M’arriba la nit

i tu encara ets la lluna

de la meva petita nit.

Ets l’esperança de pell bruna.

Sóc poeta en hores de silenci.

Cerco paraules lletra a lletra,

tot fa que hi pensi.

Em deixo endur per

la meva il·lusió desperta.

Les hores em truquen

a la porta,

però el meu somni

continua despert.

Desitjo que abans

la vida no sigui morta

pugui arrelar

una rosa en el meu desert.

Tu ets la meva rosa,

tu vull que siguis la vida

en el meu desert d’home.

Tu ets el meu

despertar d’alegria.


onatge





2 comentaris:

  1. Què dius, onatge? aquestes coses no caduquen mai.

    Podran canviar les coses, les circumstàncies, fins i tot els amors, però la manera de sentir i de dir sempre és autèntica, actual... la manera de sentir no canvia gaire... em sembla.

    ResponSuprimeix
  2. Tens raó, els sentiments no caduquen, caduquem nosaltres...

    Una abraçada sense caducitat.
    onatge

    ResponSuprimeix