El tresor de viure
no es calcula amb res,
el de morir sí.
Llevar-se i sentir
el cos fred del matí,
veure el sol darrera dels turons
abans de sortir,
els ocells, el mar,
l’olor del pa torrat,
el cafè..., i la flor
dels éssers estimats...
onatge
És una llàstima però hi ha gent que posseeix tots aquests tresors i no se n'adona.
ResponEliminajo cada matí veig el meu arbre, zen, i el cel al fons i sovint la llum del dia que neix, el mar hi haig d'anar no es veu des de la meva terrassa... però surto, a fer un volt abans de treballar per veure què si cou...
ResponEliminaboniques imatges,ja m'entens...
salut i bon dia
Viure sempre hauria de ser un tresor... a vegades no ho és i a vegades no el sabem veure. N'hi ha que som afortunats, i el tenim i el reconeixem. I l'escrivim, tresors viscuts, tresors escrits per ser més viscuts... fent camí, onage
ResponEliminaCalpurni, és veritat quantes persones viuen sense saber que viuen...
ResponEliminaJoan fas cara de bon vivant..., que aprecies viure la vida...
Carme, és així com tu molt bé dius. Vida, té quatre lletres, viure, ja en té una més, potser és aquesta lletra més la que fa o desfà...
Una abraçada.
onatge
Fins i tot veure un ocellet en la branca d'un abre, i escoltar-lo és un tresor, potser sona una mica "ñoño" el que dic, però jo gaudeixo de tots els tresors que ens regala la vida, i que realment és un préstec incalculable que no cuidem en absolut, un petonas
ResponEliminaEl tresor de viure es guarda en la immensitat d'un instant.
ResponEliminaLucia com tu molt bé dius la vida està plena de petits tresors...
ResponEliminaPilar tu ho has definit més bé que jo amb quatre paraules...
Una abraçada.
onatge