dijous, 29 d’abril de 2010

Fa vent...


Fa vent. Vent de diumenge. el vent és el transport de pols de temps, de moments que s’han fet postal dins de nosaltres.

Pels carrers, el vent aixeca la vida, i la mort; fulles seques, andròmines sense vida, andròmines socials. el vent empeny sapastres que no es belluguen ni amb vent. Els arbres mouen el seu cos a ritmes sensuals, cartrons que ja no faran una capsa, cartes que corren però mai no arribaran a destí..., és com una adreça equivocada. El vent pentina els cabells amb naturalitat. Les faldilles fan bandera de la condició de dona.


Llàstima que el vent no s’enduu la maldat, la malícia, la destrucció per no construir res. El vent hauria de posar terra blanca de pau als ulls dels qui maten governant. Però es clar, perquè el vent t’arribi també s’ha de ser sensible...


Vent de diumenge amb núvols de pluja a l’horitzó. Sempre plou sobre mullat. Avui el gris és brut, sense sol, només gris. La paleta de colors resta guardada. Les muntanyes semblen retallades de paper de vida. La boira difusa sembla una bufanda de llana anglesa. De vegades la veu de la vida són silencis amb veu pròpia. Cal saber escoltar, entendre, i combregar de la pròpia vida. Cap diccionari no defineix la vida de ningú, aquesta s’ha d’escriure, s’ha de llaurar i sembrar en el propi ésser, i amb l’amor compartit.


Vent, el vent és la solfa a les ones del mar, una veritable simfonia, un concert de vida, una vida de concert.


A cops el maquillatge social amaga la veritable bellesa, la pell sensible, la que té fred, la que s’humiteja quan plou, la que pot ser bressol de carícies. Cal rentar-nos la cara i veure’ns i sentir-nos tal com som. Massa sovint ens creiem i ens veuen com la marca d’un cotxe, el menú d’un restaurant, un destí de vacances, una marca de sabates, el nom d’un rellotge, un compte corrent al banc..., i la veritable persona queda amagada i colgada sota de la grava social, i així hi viuen milions de persones, hi viuen mig ofegades, trepitjades, algunes fins i tot hi moren... Llavors la caixa funerària també determina l’estatus social del germà – na – difunt. I algú encara dirà; visca la vida de carnaval! Pocs, molt pocs s’atreveixen o són sensibles a treure’s la màscara social, els és més fàcil seguir com sempre, és com seguir el rosari de la fe que professem cegament... Però bé, cadascú baixa les escales com vol. Cada escala té els seus graons. Algunes escales ningú sap on duen, ni fins on arriben. Per viure amb fe, s’ha de viure cegament? La fe és immutable? Si tenim fe, no podem veure més enllà? O és que el més enllà és com un pou sense fons, o una terra on els nostres peus no hi poden caminar? Potser són masses interrogants, però viure també vol dir tenir interrogants. I sempre hi ha qui li convé o ja li va bé que en tinguem, d’interrogants.


Potser quants més interrogants desxifrem, més lliures serem, o com a mínim veurem els veritables camins. No els que seguim per inèrcia. El vent sempre aixeca polseguera, i si la polseguera és interior, encara millor, llavors ens despertem, aixequem les arrels del pensament.


Els sentiments, viuen i ens fan viure.


Veig passar uns avis, amb temps de bastó..., per ajudar a les cames. Caminen units, i semblen feliços. Són conscients del seu temps. També hi ha qui s’amaga del rellotge del seu temps, per aquest no hi ha amagatall.

A la vida ens cal tenir un timó, no podem estar sempre a les mans del vent. El vent ens pot inflar la vela, ens pot venir de cara o per l’esquena, però hem de seguir el nostre propi rumb. No podem deixar-ho tot a la bona de qui sigui...

Viure és un aprenentatge llarg, i mai no en serem graduats. Però sense esforç, no hi ha res. Alguna vegada el vent trencarà el pal major, i no podrem hissar la vela, però construirem un nou pal major per a poder seguir endavant. No podem defallir. La força sempre està dins de nosaltres, només cal ajudar-la i conduir-la. I si caiem hem de ser com l’atleta que malgrat que cau, s’alça i segueix corrent, no es tracta de ser el primer, però sí, arribar a la meta; i la meta és viure i compartir, o compartir i viure, ja que sense compartir no és possible viure, o almenys viure plenament.

onatge




5 comentaris:

  1. i confiar, confiar, confiar i ser sincer amb tu mateix, aixecar-te una vegada i una altre i... sentir agraïment, estàs viu!
    viure la vida, què és l'únic sentit que té, plenament
    i saber acomiadar-te i donar-te temps, per els moments de defalliment.

    m'ha arribat! és un cant a l'esperança!

    salut, company

    ResponSuprimeix
  2. Afortunadament tenim el nostre vent interior, i que podem intentar encomanar, perque les coses siguin millor, bondat, estima, es lo que penso..
    un petonet, i espero que t'acompanyi el millor vent que pugui bufar.

    ResponSuprimeix
  3. Bufen vents festius, en una prosa poètica plena de significats i molt ben construïda.
    Rellegeixo de nou la reflexió...És profunda, Onatge i cal anar a poc a poc.

    ResponSuprimeix
  4. Un himnne a la vida viscuda en plenitud, a poc a poc, però sobre segur... Hi coincideixo plenament.

    ResponSuprimeix
  5. Tens raó quan dius que l'aprenentatge no s'acaba mai i que mai no ens graduarem... però viure és aprendre i com tu dius compartir.

    Una abraçada en el teu vent

    ResponSuprimeix