dimarts, 6 d’abril de 2010

La fruita del silenci...


-Aquest poema em sembla que el vaig llegir a la meva gateta Maulet, i em va dir que sí...-



Tot el dia que plou i hi ha boira a l’horitzó.

Avui he viatjat. No m’he mullat gens.

He viatjat amb els meus mitjans mentals.

He resseguit els penya segats ran de mar,

he sentit l’olor de l’aigua, l’onatge.

La fruita del silenci, té un gust difícil de definir,

l’has de tastar tu mateix.

Si l’assaboreixes a poc a poc,

mastegant lentament, la digestió és enriquidora.

Encara sento l’eco que duu l’eco de tantes barques.

La veu de tants pescadors que hi han perdut la vida

intentant pescar la vida...

La platja buida. Tota la costa buida.

Buida de gent però plena de vida.

Silenci i solitud. Sembla un santuari

on t’hi pots batejar de persona.

Per això no cal ser practicant de cap religió.

Només cal estar en pau amb un mateix.

I que cap record banal vingui a tocar

les campanes per trencar el moment.

He volgut compartir l’abraçada de l’onatge

amb el meu cos.

L’aigua era freda, però jo només he sentit el seu caliu.

Tres gavines per testimoni.

Però per una abraçada amb l’onatge

del mar no cal judici.

Ara em venen a la ment paraules de la profunditat.

Estimar és navegar

en la tempesta i en la calma.

Estimar no es pot definir,

s’ha de viure, s’ha de plorar.

Sempre som ferits i feridors.

Fins que no veiem el cor de la rosa

només en veiem les seves espines...

Encara estic assegut als penya segats.

Sota dels meus peus, l’aigua, les espurnes d’ona.

Em sento com un pom de cèl·lules vives

dins de la vida, si ja sé que de manera passatgera,

però amb la meva pròpia herència genètica.

L’olor de la pinassa em retorna a la realitat.

Per l’horitzó hi passen vaixells.

Els seus passatgers no sabran mai

que estic aquí consagrat a la vida.

La pluja ha deixat

netes les pedres del camí,

els arbres tenen un somriure fi.

El terra sembla un cos jove

que pot ser ferit i pot ferir.

Les petxines s’obren

i en veig la seva perla.

A la sorra naufraga una

ampolla amb el missatge a dins.

El far ja fa tres vegades l’ullet

i ja orienta els desorientats.

Per trobar el camí de casa

la lluna em donarà la mà.

Un bri de farigola em purificarà

l’aire per respirar.

Em fa mandra marxar,

ara l’esperit combrega de tot.

Retorno sense marxar...

Començaré a caminar.

De retorn a la ciutat, a casa. Sembla que quan portes

les sabates socials hagis de ser allò que sembles.

Si hi ha tantes interpretacions com persones.

Vull ser jo mateix, però sempre hi ha alguna cadena,

unes sabates, una espardenya que et fa caminar

per allà on ella vol.

La llibertat en llibertat és com allò de

“prohibit prohibir...”.

N’hi ha que són esclaus d’una religió, d’un Déu,

d’un equip de futbol, d’un esport,

d’una dona, d’un home,

fins i tot diria –i dic- que n’hi ha

que són esclaus de la llibertat...

Potser ens esclavitza tot el que no ens deixa respirar

al nostre aire. Tot el que no ens deixa

caminar amb els nostres peus i fer el nostre camí.

Els que són esclaus de l’avorriment, i

els que ho són del divertiment.

I els que són tan buits que no se senten esclaus de res...

Potser tot està en la llibertat provisional...

Potser per això tots nosaltres també som provisionals.

També els esclaus provisionals

que ho esdevenen eternament.

Ara passo prop de les vies del tren.

Sento un tren que s’acosta, el seu viatge

és com un esclavatge de les seves vies,

només té la llibertat de començar i acabar el viatge..

Sortida i arribada.

Alguns viatgers ja saben de la rutina del viatge.

Altres el fan per primera vegada

en la llibertat de canviar de rutina.

També hi ha els que s’equivoquen de tren o d’estació.

Els que s’hi adormen i passen de llarg.

Els que tenen –compren- bitllet i els que

se salten la norma.

Ja veig les llums de les primeres cases.

També veig els tres campanars.


onatge

4 comentaris:

  1. Poema resum d'uns dies de festa?
    La fruita del silenci és una fruita difícil de collir, a vegades no es veu, a vegades tot just si se sent, però si la trobes tens raó és enriquidora.

    ResponSuprimeix
  2. Fantàstic viatge i profundes paraules...
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  3. Carme, aquest poema ja té un temps..., i la veritat és que no recordo si va ser escrit després d'uns dies de festa. Però sí, el silenci m'encanta.

    maijo, aquest és un viatge que està l'abast de tothom.

    Una abraçada amb silenci.
    onatge

    ResponSuprimeix
  4. M'AGRADA EL SILENCI, M'AGRADA LES SENSACIONS QUE EM PROVOCA, MAULET HA D'ESTAR FELIÇ :)
    UN PETONAS

    ResponSuprimeix