divendres, 2 d’abril de 2010

Les promeses ni crues ni cuites...


El bosc ha perdut un arbre.

L’ombra només té les arrels.

Teixit de bon tacte.

La foguera dels discursos.

Els que sempre tenen la

boca oberta i no diuen res...

Pluja d’octubre, o tot o res.

Al sofregit de la ment,

anar remenant lentament.

Al sofregit, oli d’oliva,

poca sal, aigua bona,

ceba, tomata, una mica de lluna,

un tall d’onatge, paciència,

gana, predisposició,

poc molt poc ego.

I no deixar d’anar removent.

Bona llet. Llet nostra.

Unes fulles d’independència

amb arrels i tot.

Les promeses ni crues ni cuites...

La llengua materna

o la que s’ha escrit al cor.

Dels veïns, de vegades ni la olor...

Un manat de lluita.

No deixar que el sofregit

s’enganxi al cul de la ment.

Saber quan ja està bé...

Cuina del temps.

I tenir la ment al temps.

Els que ho sofreginen tot...

Els que no sofreginen res.

Tot el que posen a la ment

és amb Tetra Brik...

Els que només hi posen sentit comú.

Jo sóc dels del seny i la rauxa.

Les armes ni en futur ni en present.


onatge

3 comentaris:

  1. Bonica aquesta recepta!Una mica de lluna i un tall d'onatge li donen un gust precios!Ahii les promeses!Encara auguris Onatge!

    ResponSuprimeix
  2. "El bosc ha perdut un arbre", m'agrada aquest vers. Sempre sacrifiquem l'arbre pel bosc, però ara el bosc ja no serà el mateix, tindrà l'absència permanent d'aquest arbre.
    Salut i Terra

    ResponSuprimeix
  3. Lliri blanc, ja saps que la cuina de la vida només vol temps i bons ingredients...

    Francesc de mica en mica els anem perden tots...

    Salut.
    onatge

    ResponSuprimeix