dimarts, 27 d’abril de 2010

Va com va...



Aquest poema el vaig escriure el setembre del 2006, després de fer 500 quilòmetres fins arribar a Alcoi. El poble i la seva gent em va encantar, no puc dir el mateix de la seva memòria. La imatge estava en contenidor de plàstic pel carrer.

Iocla, ponts i un riu sec.

Massa esglésies que també

vol dir massa creus...

Ponts i ponts que semblen

separar on viuen els treballadors

d’on viuen els rics.

Iocla no estima els

seus fills d’esquerres,

els governants són miops,

sense ànima i sense escrúpols.

Iocla va canviar l’escola

per una comissaria,

policies per mestres.

Sempre és un mal canvi...

Un canvi fatal.

Encara s’hi veu l’estampa

de les fabriques tancades

i arruïnades pel progrés del capital.


Ara sembla que el sol

no hi surt per tothom.

Caminar pels mateixos carrers

i places que havia caminat

el cantant combatent,

no es pot explicar,

sents una complicitat

en l’aire, no pas en la gent.

A Iocla encara hi ha un

“sagrado corazón” que

posa la pell de gallina

només de llegir-ho.



El cantant combatent

ja fa onze anys que

està de vacances

i al seu poble, molta gent

ja no recorda ni qui era,

qui és... La memòria del poble

segons com sempre és migrada.


Al número quinze d’un carrer

hi ha un timbre amb una

plaqueta gravada que

duu el seu cognom, però

hi falta una T, no sé si

per oblit o per mala fe...

Mentre estava a Iocla, em

va semblar sentir la riquesa

de la gent que anava i venia

treballant a la fabrica

pel senyor...

La fabrica Paulac ha fet mac

i s’ha arruïnat, només en

queden els corcs de les bigues

del sostre foradat...




Ara porto Iocla a la sang.

Entenc encara més al

cantant combatent.


A Iocla hi ha un carrer amb el seu nom.

Només una escola duu el seu nom

“ per hijos de papà ”, si ell ho

veiés esborraria el nom

amb un cop de corbella...

Els mandataris del poble

tenen un problema polític-mental...

Ja se sap: el que val, val, i

sinó cap a l’ajuntament...

Iocla malgrat l’espina

de l’ajuntament, encara

té un encant, de vegades

les pedres del carrer

parlen més que la seva gent.

Sempre tinc una flama

encesa per Iocla i el seu

cantant combatent.

Fins ara...


onatge

3 comentaris:

  1. Ovidi Montllor!
    el seu verb, l'expressió punyent.
    Queda en la memòria.

    salut i molt bon dia.

    ResponSuprimeix
  2. Cèlia Joan, gràcies per ser-hi. Aquest poema ahir va ser obviat pel "sistema" i no va sortir la ressenya en cap blog. Ja m'agrada que l'Ovidi incomodi a la comoditat.

    Una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix