dimecres, 14 d’abril de 2010

Cendra als llavis...


Per escriure un

poema d’amor

potser s’ha

d’estar enamorat

o haver-ho estat;

i si no té res a veure?

Estimo amb les llàgrimes

sense arribar a fer-ne un mar...

En el somriure hi ha la

flama de la mirada.

En la solitud hi ha

l’enyor de la persona estimada.

El poema només és

la carícia petrificada,

és el mussol quan la

lluna acompanya a la nit.

Hem anat desfullant

anys com qui desfulla

la rosa, el vent

s’ha endut els pètals,

i de vegades només

veiem les espines.

No hi ha fred més fred

que el que creix

entre amor i desamor,

però també no hi ha

millor caliu que el de l’amor.

Si la tardor és imposada

les fulles caigudes

vesteixen la nuesa del poema.

De vegades trobem

cendra als llavis,

i no és de l’amor,

és cendra del foc de la vida.

Remem a dos en

el gran viatge de viure.

Quan naufraguem, sempre

ens queda el nostre

vaixell de paper.

De tant en tant despertes

amb la rosada a la galta,

els meus llavis et besen

i de la fertilitat en neix el desig.

Però només sóc un home

i sovint no sóc el far,

ni el sol ni el núvol

que amb la seva pluja

tot ho empelta de tendresa.

Segurament que sóc així,

però no tinc maldat,

tampoc puc ni vull

dir que tot és culpa del destí.

Quan caminem per la

platja ran de mar,

deixem les nostres petjades

com un camí sense testament

però amb l’horitzó

i la força del present.

A cada ferida no hi

vull posar un recordatori,

potser perquè en tinc poques,

ja que no vull que el

meu cos sembli un sanatori.

Hi ha ferides que són com

un oasi en el gran dolor,

i d’altres són el tall que

ens fa traspassar a la foscor.

Amor és una paraula molt curta,

però la seva metàfora té

l’accent de l’eternitat.

Sovint en l’amor

s’hi escriu malament,

o amb poca cura.

Amor no és esborrar-me

a mi per dibuixar-te a tu,

com canta la cançó.

L’amor neix, però

necessita l’alè de cada dia,

cal bressolar-lo, abrigar-lo

sense asfixiar-lo.

Vol companyia sense esclavitzar-lo.

Em sembla que dic

molt de l’amor, però

no en dic res, què puc dir

si els poetes fa milions

d’anys que escriuen i parlen d’ell.

Però és que l’amor

és el batec més gran

després del de néixer

i del de morir.

Passen els anys i un dia

i obrint n calaix

surten els pètals

d’aquella rosa

d’aquell sant Jordi.

El temps els ha

escampat pel calaix,

ja no són un tot.

Però encara duen amor.

En la soledat hi ha

el crit de l’amor,

i en companyia

hi ha el clam de viure’l.

De vegades vivim

assedegats de silenci

i tot perquè no escoltem

el seu eco, el seu alè.

L’amor no surt al diccionari,

i s’equivoca del tot

qui es pensa que es

pot comprar a cop de talonari.

El seu valor és tan gran

que per això mai no

li penja l’etiqueta de cap preu.

Qui no estima, no viu.

Amor és un tot

dins d’un res...

Estimar no té sinònim.

Amor tampoc,

ho és o no ho és.


Hi ha un amor

per a cada persona.

També cal vigilar

amb el fals amor.

El bon amor

cal llaurar-lo, sembrar-lo,

compartir-lo, donar-lo,

i malgrat tot caldrà

mirar cap al cel i veure

el sol els núvols i la lluna.

I ser-hi cada dia.

Tot i així haurem

d’estar amatents

a la plaga de l’ego,

de l’individualisme,

a la de la poca paciència,

i no pensar i creure

que les pròpies plagues

són culpa de l’altre...

L’ànima té els seus badalls.

L’amor té la seva brisa.

L’odi és un volcà.


El desamor té el

taüt de tot...


La convivència és una teulada

que sempre té alguna gotera.

Però viure a dos

amb amor, ho pot tot.

El veritable amor

no té marca ni

codi de barres,

ni va envasat al buit,

no és per prescripció mèdica,

no és una fórmula magistral,

no està mai d’oferta...,

no és un producte ni

un invent –per sort-,

no cal hipoteca.


Gairebé es pot dir

que n’hi ha arreu,

potser es troba a faltar

amor per la feina ben feta...

Quan es viu i es comparteix

amor, i si ve prenyat d’estimar,

és el millor viatge.

I si m’has llegit fins

aquí, és amor.


onatge


9 comentaris:

  1. Amor!
    que a vegades s'ens escapa,
    que deixem de sentir-lo, que el neguem,
    que pot més que la ferida del desamor
    i que mil i una preguntes no poden resoldre l'enigma del que va ser,
    a vegades em sento enamorat de l'amor i a vegades em pot el desamor...

    m'agrada molt com ho descrius,
    m'ha grada llegir-te!

    salut i una abraçada, company

    ResponSuprimeix
  2. L'amor és l'essència de la vida! I tu n'has fet un poema magnífic :) M'encanta com t'expliques en poesia.

    ResponSuprimeix
  3. Joan l'amor és el motor, amb ell volem somiem respirem vivim i morim, i de vegades ens esclafem contra la paret del fals amor. Gràcies.

    Salut i amor.
    onatge

    myself gràcies per ser-hi. Tal com dius tu, l'amor ho és tot. El poema em va sortir així.

    Una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix
  4. L’amor neix, però

    necessita l’alè de cada dia,

    cal bressolar-lo, abrigar-lo

    sense asfixiar-lo.

    Vol companyia sense esclavitzar-lo.

    Doncs si, per mi és aixó, estima sense condicions, sense ser egoista, sense demanar explicacions, vols respostes? busca el silenci, perque vindran soles...
    M'ha encantat! un petonet maco

    ResponSuprimeix
  5. M'has fet recordar, entre frase i frase, una que tinc present des que vaig veure una pel-lícula: Amar significa no haver de dir mai ho sento.
    Trobo que no cal dir res més.

    Per cert, m'encanten els colors que engalanen els teus pensaments.

    ResponSuprimeix
  6. Onatge, en qüestió d'amor no se t'escapa res. Aquest poema es podria incloure al diccionari com a difinició de l'Amor.
    Ets un Crak!
    Una abraçada amb amor -t'he llegit fins al final-.
    maijo

    ResponSuprimeix
  7. Lucia ja ho veus sabem com és l'amor què entenem per amor, i tan difícil que és de vegades compartir-lo...
    Una abraçada.
    onatge


    Pilar gràcies per ser-hi. Els colors els vaig posar perquè ja veus tu la llargada del poema -de vegades sóc pesat, sovint- i vaig pensar que amb diferents colors, er com per un repòs a cada color.
    Una abraçada.
    onatge

    maijo exageres. Potser si que sóc un crak, però sense la c, només rak..
    Una abraçada.
    onatge

    ResponSuprimeix
  8. voldria afegir però,

    l'amor, se sent, és en un mateix,
    no es dona ni es pren,
    és un sentiment, se sent,

    uneix i vibra en companyia en cada alè,
    com el mar amb la platja,
    com les onades al anar i venir
    cada instant batega, l'amor és la vida

    el sentiment d'unió, amorós, entre dos,
    no pots ofegar-lo, ni demandar-lo ni empresonant-lo en la possessió, i l'absorció,

    la resposta és en un mateix, en el silenci interior,
    sense preguntes, no té explicació, és una realitat tangible, que sovint s'ens escapa, perquè ho volem entendre i és un sentiment,
    l'amor, com la llibertat se sent...

    i viu en aquell lloc on moren els àngels i els nens juguen, el cel interior, el cor

    i conviu amb aquest infern de somnis i fantasies, la ment...


    salut

    ResponSuprimeix
  9. Joan, després digues que no tens paraules... Entenc i comparateixo tot el que dius. M'has deixat en silenci...

    Salut i amor.
    onatge

    ResponSuprimeix