El poema
sempre neix
dejú,
però no
mor mai.
La lluna
li dóna vida
i el sol el
fa créixer.
----------
La flor
del somriure
me la desfullen,
sort que sempre
en tinc
un esqueix...
onatge
La riquesa del silenci no vull malbaratar-la amb les meves paraules ni tan sols que siguin l'aixada que llauri la teva consciència, només que el petit eco del silenci t'arribi a través d'elles. Que el fruit de la vida sigui compartir el viure...
M'encanta el segon. Amb el teu permís me'l guarde.
ResponEliminanovesflors, espero i desitjo que l'esqueix t'acompanyi sempre.
ResponEliminaSalut.
onatge