Desclosa
la vida hivernada,
comença el llagrimeig
del color i cada flor
té pètals d’amor i d’enyor.
Despullat d’imposicions
enlairo la vela
viatge endavant.
A un bon quadre
no li cal marc,
a un bon amor
no li calen promeses.
L’ocell busca
on reposar,
i l’home cerca
poder volar...
onatge
Si algun dia trobes la manera de poder volar, m'avisaràs?
ResponEliminaMetafòricament parlant, clar! que de veritat ja volem, ja i de moltes maneres...
:) Bona nit, onatge
"A un bon amor no li calen promeses!" m'encanta!
ResponEliminaNo cal, però potser és bo de tenir-ho tot alhora, de fer més del suficient. A una bona vista potser se li escau el marc de la finestra de la nostra humanitat.
ResponEliminaEm quedo amb 'a un bon amor no li calen promeses', preciós!.un bon amor s'expressa més enllà de les paraules.
ResponEliminaQue maco, onatge! El poema s'adiu de meravella amb el color d'aquests dies en què el sol comença a parlar-nos de promeses de bon temps..., encara que avui plogui.
ResponEliminaDes del resguard de l'aigua, una abraçada.