dimecres, 2 de febrer de 2011

Amb el regust de mirar enrere...

















La vida m’ha vingut a veure,

potser érem amics de tota la vida,

però feia temps que no ens vèiem.

Ara beso les flors del teu cos,

i en el cor cada carícia té una arrel de paraula.


Lluny han anat els núvols de l’enyor.

No serveix de res fer viure les ferides.

A la platja el viatge duu el teu nom.

I el passatge és mirar punts a l’horitzó d’infinit.


Les llàgrimes ja no fan un ball de llàgrimes,

ara les llàgrimes són un plugim de felicitat.

Cada carícia és un testament d’amor,

un testament que en som usufructuaris ara i aquí.


Cada paraula fa el seu eco en el diàleg,

En el camí de vida hi som tu i jo.

La frondositat dels arbres neix a les arrels,

la nostra amorositat també neix a la profunditat.


Esdevenim passatgers de calendaris,

però tenim la riquesa de viure a diari.

Caminem ran de mar, i amb el mateix timó

unim els nostres cors i mirem i anem més enllà.


De cada rosada ens neix una nit i un matí florit.

Tot té la vida d’un sol nou que ja ve d’abans d’ahir.

Cada galop de vida és un pas endavant.

Cada núvol dóna una pluja fèrtil.


Caminem amb ulls oberts vers el poema mutu.

De la força ens ve la unió, i de la unió ens neix la força.

Junts en la mateixa nit, el mateix far, un sol port.

El rellotge marca hores..., però vivim al mateix temps.

Una gavina portadora de vida i d’un mar nou.

Caminem endavant amb

el regust de mirar enrere...


onatge

4 comentaris:

  1. Tens raó, no serveix de res fer viure les ferides.
    Millor ben cicatritzades i mirar endavant!
    Bona nit, onatge!

    ResponSuprimeix
  2. És bo, que la vida t'haja vingut a veure al far.

    ResponSuprimeix
  3. El passat que empeny i no és mira't amb recança ens enforteix, sempre endavant i sent present en la vida!.
    Salutacions,

    ResponSuprimeix