diumenge, 6 de febrer de 2011

Desèrtiques mirades...













Desèrtiques mirades

sense una espurna

de sol, només les

ninetes amb gel

de tristesa i soledat.

El terra és

una safata

de fulles.

El vent fa

córrer núvols

solitaris.

La roba estesa

als terrats, balla

al ritme de moda.

El vent ofega

el respirar.

Els arbres s’ho

miren amb ulls

de costum...

z

onatge

4 comentaris:

  1. Només és un estat d'ànim, és el color del vidre òptic a través del que es mira o potser és l'edat...
    Bon poema!
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  2. Els arbres deuen estar ja més que acostumats als nostres estats d'ànim.

    ResponSuprimeix
  3. Núvols en l'estat d'ànims del poema, cel blavíssim i sol primaveral en l'espai exterior. De vegades no es donen la mà, les mirades internes i externes...
    Una abraçada de final de diumenge.

    ResponSuprimeix
  4. Mala cosa la indiferència, tot i que a vegades desbordats, sempre un moment per la tendresa.

    ResponSuprimeix