El faristol resta buit,
el poema encara no està escrit.
Només la lluna i jo, i el mussol avorrit.
Una música em penetra els cinc sentits.
El mar, sempre el mar, l’abraçada amiga del mar.
Caminar i caminar, i el repòs
per gaudir de la felicitat.
No tenir pressa i perdre
la por a descobrir un món nou,
i explorar a peu el que creiem que ja coneixem.
No voler canviar que el
sol escalfa i que el cel és blau,
i el mar salat. Sentir les campanades sense voler
fer-les callar, que cantin als quatre vents.
No m’agraden les bruixes,
ni amb escombra ni sense.
Que la lluna sigui el testimoni del seu encanteri.
Sempre hi haurà un crist clavat a la creu,
sinó hi haurà qui perdrà la feina...
El rellotge reposa en una cadira,
les hores estan cansades,
el temps està fresc com una rosa,
eixerit com un pèsol,
però nosaltres el digerim malament el temps, el
masteguem poc i massa de pressa.
Ais i uís amb ritme enèrgic i un lament lent...
Terres de més enllà l’eterna enveja.
Una sola copa, el vi de la vida i brindar a dos.
El faristol segueix buit potser només una esquela,
il·lusions vestides de negre i ulls de dol,
la tristesa passatgera i
als llavis una besada al sol...
onatge
I la imatge? Què és aquesta imatge? una pintura?
ResponEliminaCarme la imatge és una fotografia de la meva filla feta a Finlàndia, on hi surten dos coloms, i ara ultimament me les he donat per destrossar les fotografies fins fer-ne una imatge interpretativa...
ResponEliminaDes del far bona nit.
onatge