dimecres, 22 de desembre de 2010

Abraçades de paper...







Abraçades de paper,

carícies al vent.

I el camí que sempre

és dur de fer.


Les il·lusions en terra bona.

No trencar el ritme del cor,

però que la por

no ens faci covards.

Viure és lluitar.

Repico el meu interior

i em respon de tots els passats…

Ahir, és passat. Demà, és futur.

L’únic que té vida i profunditat,

és l’ara…

Estimo per camí de pedres.

Pedres humanes, inhumanes,

i pedregar social.


Cridar ben alt les idees

encara fa por.

Els covards sempre tenen

por de la llibertat.

Per això viuen obesos de poder.

Però bé, ara no toca,

- però toca sempre -,

ara vull somiar, volar,

caminar sobre l’onatge,

que les gavines m’ensenyin

la panoràmica del port,

que les flors es desfullin en mi,

ser fulla de tardor,

i vida de primavera,

i la flama de l’hivern,

per l’estiu recordar el meu naixement.

Deixar que la vida vagi

a pas d’elefant quan hi hagi d’anar,

i a pas de tortuga quan hi vulgui anar.


Els assassins de vida s’haurien

de podrir en vida. O sigui

abans i després…

Avui el matí fa olor de dissabte.

Cada il·lusió és com una perla escassa.

No tinc ni sento odi per ningú,

l’odi només posa pedres a les arrels.

No m’agrada sentir cap sentiment

que m’esclavitzi…


M’encanta el gust de vida

que té el cafè, amargant


onatge

1 comentari:

  1. De vegades de tant en tant el podem endolcir una mica amb el sucre d'anar fent camí aquí i ara amb la tendresa quotidiana ....tens raó els sentiments no ens han de sotmetre sinó més aviat al contrari Un molt Bon Nadal et desitjo i ple d'amor! abraçades virtuals!

    ResponSuprimeix