dilluns, 13 de desembre de 2010

Badalls amb digestió d'ànima...










Paraules esquitxades de crit interior.

Badalls amb digestió d’ànima i esperit.

Veu de la mitja tarda, singlot interior.

Veure venir el temps de vida, i quan aquesta arriba, què.

Viure o no viure, aquesta és la qüestió.

Posem creus a les cendres, però de vegades

no posem flama a la vida, deixem que

la humitat ens penetri, sense possibilitat de flama.

N’hi ha que porten flors al cementiri,

i no saben què vol dir, una flor en vida.

pensaments des de la serenitat de la butaca.

Brisa a la bandera dels sentiments.

Estrelles de cel verge, violació de vida.

La passivitat de l’actiu humà.

Persones sense nom però amb cor.

Una mà adopta una altra mà,

i emprenen el viatge a la recerca de la carícia.

Un cos combat a un altre cos, sense ferida,

i els llavis com un vaixell,

naveguen per un mar de pell,

la sensibilitat de les pauses, l’espera del respirar.

El crit del silenci que es clava dins del pit.

Sobtadament obrim els ulls, i veiem la vida,

i tenim peus de paper, però de petjada ferma.

Voldríem arrelar vida nova, sense malmetre

les antigues arrels, i empeltar sang nova,

per així veure florir la vida...


onatge

2 comentaris:

  1. Una mà adopta una altra mà... Un poema que fa pensar.
    Una abraçada

    ResponSuprimeix
  2. Montserrat, de vegades els poemes fan pensar pequè primer han fet pensar a qui els ha escrit...

    Des del far bona nit.
    onatge

    ResponSuprimeix