dijous, 30 de desembre de 2010

Dialogar amb la vida...










Forta com una roca...,

però tendre com l’estel que el vent

fa volar entre els seus llavis, somiadora

de somnis al coixí de la profunditat.

Llegeixes el món, però dintre teu

dibuixes el teu món,

una realitat de temps vigent.

El teu somriure obre castells,

és la clau de tots els panys,

i trenca cadenes, per arribar a la llibertat.

Potser en la soledat de cadascú de nosaltres,

hi ha la gran companyia, la paraula

bessona per escriure el diàleg de vida.

Perquè guardar les cendres, quan hem

compartit el caliu de les flames?

Mirem la lluna, la dama d’ulls d’argent,

i els llavis sense robí, però ardents.

Potser vivim en una

eterna vida de quart creixent.

Vós sabeu caminar i fer camí, mirar i veure,

i de la paraula fer-ne una mà amiga.

Potser a l’estança de

l’habitació personal i secreta,

hi ha la veritable roca,

la dura, la tendre, la profunda,

la que sap dir no, la que sap dir sí.

Potser per uns la vida és

besar els peus al sant Crist,

i per altres, és caminar,

sentir i viure, i ser feliç.

No tothom té l’adreça de

la felicitat, algú té només

el número, hi ha qui li falta

el districte postal,

altres tenen el nom del carrer,

però és igual tenir

o no tenir l’adreça; la bústia de la felicitat,

està dins de cadascú de nosaltres,

només cal escriure.

De vegades quan plou, cal sortir i passejar

sense paraigües, que la pluja

ens mulli, ens penetri,

només així germinaran les flors moixes.

Potser no cal entendre la vida,

potser només

cal esborrar el que diuen els

qui la volen explicar...

Que el vaixell de la il·lusió tingui

sempre la vela del somni.

Que el cor bategui sempre,

i plorarem quan calgui plorar.

Quan la felicitat ens mulli de rosada,

llavors hem de viure i germinar.

Prepararem infusions de flor de carquèxia,

per purgar els falsos profetes.

I escriurem VIDA als quatre vents,

sense intermediaris,

tothom en serà destinatari,

només caldrà tenir el cor obert,

i les mans netes...

Dialogar amb la vida,

per no viure en silenci...


onatge

1 comentari:

  1. Comença amb un retrat preciós i acaba amb el diàleg amb la vida, dues coses que com en el teu poema, en la realitat tenen molt a veure l'una amb l'altra. Com teixiríem el diàleg amb la vida sense alguna persona que en faci de mediadora o de traductora? Podem viure la vida sols, però se'ns faria molt més difícil d'entendre-la.

    ResponSuprimeix