dilluns, 27 de desembre de 2010

I esdevenim orfes...









Dibuixar el teu somriure en el silenci de la nit,

i en la tempesta dolça dels teus llavis, es fa dia i es fa nit.

I naveguem mar enllà amb la barca del neguit.

La pluja d’estels ens il·lumina el cos i el pit.

I esdevenim orfes l’un de l’altre amb l’absència, i el no dit.

Quan estem junts respirem el mateix aire,

la mateixa llàgrima galta avall,

un sol mot ja ens fa feliç.

En l’abraçada encenem les flames on forgem,

les carícies d’avui, demà i ahir.

Les estrelles obren els seus ulls a la nit,

i els núvols fan ploure la pluja

del mateix destí...


onatge

5 comentaris:

  1. M'agrada l'expressió "esdevenim orfes l'un de l'altre" la trobo encertada en la distància i en l'enyorament...

    Bona nit!

    ResponSuprimeix
  2. Passaria per una bella declaració d'amor. Tan de bo siga utilitzada per algun enamorat!
    Salut, bones festes i millor any!

    ResponSuprimeix
  3. Ei! Tu! I la innocentada d'aquest any? :) je, je, je...

    ResponSuprimeix
  4. em sento estrany llegint el què dius, intento entrar en el discurs, estranyament em neguiteges i veig coses que ja no vull veure...

    salut

    ResponSuprimeix
  5. A mi ja ningu em pot dibuixar un somriure,
    El somriure ja ni em be quan intento recordar els pasats.
    Son massa lluny
    I el futur ja no ne'n vol deparar cap.
    Es sempre el meu destí.

    ResponSuprimeix