dimecres, 8 de desembre de 2010

De vegades agafo paper...



De vegades agafo paper, altres m’agafa ell a mi. Hi ha un maridatge entre el paper la tinta i la meva mala lletra... Perquè hauria de tenir bona lletra? De vegades no ho entenc ni jo, el que he escrit.

Del carrer entra olor de pólvora. Ara es tiren coets per tot.

Mosquits. Busquen el seu sopar...

Una barba que punxa com un fregall d’alumini. La xafogor de juliol. La que encara ha de venir.

Hi ha tantes claus que no tenen porta... Ara els lladres no entren per la porta. Els rossinyols que utilitzen són legals...

Els llibres no dormen. Reposen. Però sempre hi són.

Sota els núvols, un poema que demana pluja.

Un somriure al caliu del sol.

Demà el diari parlarà d’avui...

Ja ha passat el ciclista que de nit sempre porta les ulleres de sol posades.

Els arbres del davant de casa, cada dia deixen una catifa de flors grogues.

No m’agrada el futbol. El president d’ara del Barça tampoc. Sí, ja ho sé, sóc rar...

Els mòbils estan callats. Sóc anti mòbil. Només el tinc per la filla. De vegades fins i tot en algun enterrament en sona algun.

Tinc gana, he sopat poc. Dos quarts d’una de la matinada o de la nit.

Una televisió que parla un idioma que no és el meu. No la miro, només se sent de fons. No m’agrada la televisió, o en tot cas fan molt poc cosa que m’interessi...

No tinc son.

El far segueix arrelat al seu lloc. No sé si il·lumina límits o arribades, o senzillament terra.

Al carrer veus. Sense diàleg, només veus...

La nit és un pentagrama de records, i cadascun d’ells, té música pròpia. La nit és un pom de silencis. Una brisa que no respira...

No em fa mal res. Deu ser normal.

Tinc més gana. Vaig a la cuina a calmar el poema del meu estómac.

Set de la tarda. Diumenge. Ja és l’endemà.

Sembla que vulgui ploure. El cel s’ha posat com un entremès de tempesta.

He acabat de llegir un dels llibres que tinc entre mans; L’home manuscrit de Manuel Baixauli –he escrit el cognom de memòria- i em sembla que ho he fet bé. Un llibre que m’ha agradat. Una idea original...

Avui ha arribat una amiga de la meva filla, estudia a Finlàndia, país on la va conèixer, tot i que ella és originària de Hong Kong. Entre elles dues parlen anglès. Molt educada i correcte.

Ara el paisatge s’ha estripat en passar un cotxe dels mossos d’esquadra...

Assegut a la terrassa em miro el bé de deu dels arbres del davant de casa. Estan farcits de flors groga que sembla un paisatge de Van Gogh. Fa una estona he passejat per sota amb la Fosca, i tot era una catifa de flors. Llavors he acabat el llibre.

Ara ve una lleugera brisa de mar, que no es paga amb res. Beneïda sigui, i sinó, també...

Un altre cotxe dels mossos en la mateixa direcció i itinerari. Potser les falla el full de ruta –que diuen ara- o l’ordinador,o depèn del criteri de cada conductor.

Una gavina vola en solitari. Potser és una mica autista. O li agrada anar al seu aire.

En un mur llegeixo: 11 setembre 2007... La lluita del Jovent... és el futur del nostre Poble... Pel temps que fa que està al mur, encara s’aguanta prou bé.

M’agrada assaborir el temps sense pressa, com una orxata fresca quan la set es manifesta.

Miro endavant i veig la mar, el far..., un vaixell que maniobra al port.

He deixat l’ordinador, la xafogor m’ha escombrat de l’estudi.

La roba estesa ja està seca.

Un gos aixeca una pota a un arbre que no li havia fet res...

Encara no he llegit el diari, em sembla que no m’he perdut res important.

He tret un peu de l’espardenya, que s’airegi, ara se’m queixa l’altre...

El cel sembla un míting de núvols... Tots volen fer caure pluja, però...

El ventilador del sostre refresca els pensaments.

Ja m’he raspallat les dents. Ara la nit és un camí sense obstacles.

M’entretinc amb una pell del colze de la mà esquerra.

Beso les hores sense rellotge. El temps és un brodat de punt de creu i punt d’arròs...

Ara la nit és una simfonia de silencis i ecos amb veu pròpia.

Els llibres es treuen ordenadament les lletres, les paraules, i respiren lliures. Demà serà un altre dia.

Les cadires estiren les cames.

Dilluns. Migdia. Xafogor. L’ordre és igual...

M’he rentat els cabells. Cap net per dins i per fora. Idees, sentiments. Espardenyes fresques. Cinc dits a cada peu. Camino. Miro on poso els peus, però no vaig mirant a terra...

onatge







5 comentaris:

  1. Onatge, açò és preciós i quotidià i potser per això més preciós encara...m'han agradat moltes imatges, em quede amb la primera però..."De vegades agafo paper, altres m’agafa ell a mi"...altres m'agafa ell a mi...i és que és cert, és així :)

    ResponSuprimeix
  2. Però...com puc tenir tanta fam de paraules?
    Espero a diari les teves lletres.
    Les d'avui em deixen sadollada.

    ResponSuprimeix
  3. Després del cap de setmana llarg... vaig tornant a la normalitat... jo també tinc molt mala lletra... però la teva pregunta m'agrada: per què hauria de tenir bona lletra?

    ResponSuprimeix
  4. Ui anava a dir el mateix que és això de bona lletra? no hi ja bones ni males lletres ...el text poètic i el que hi aboques és prou preciós, rar com un tresor ignot com per pensar en males o bones lletres!

    ResponSuprimeix
  5. Senyoreta, sempre dic que no sé escriure, només embasto paraules amb fil de sentiments. I aquest escric està escrit sobre la marxa...

    Galeta Còsmica, si tanta gana tens de paraules, aquí potser et qeudaràs amb gana...

    Carme, quan escric m'agrada escriure de presa, és com si algú m'acompanyés la mà...

    Efreelang, la pregunta em va sortir així, com tot l'escrit com qui va recollint les fulles que li du el vent...

    Des del far bona lluna a tothom.
    onatge

    ResponSuprimeix