dimecres, 2 de març de 2011

Per Tu...














El teu
cor

orfe d’amor

bategant llàgrimes

i silenci amb

sang de solitud...


T’arriba l’eco

de l’home que

et bressola, que

t’encén cos i somriure,

et sents més dona

que mai, respires vida amb vida,

i quan et sembla

que estàs a la

celístia dels estels,

descobreixes que

només és un

trist bandarra,

un toca timbals...

un lladre d’amor

un assassí de sentiments.


No val una sola

llàgrima teva,

plora només per

les teves roses,

per la tendresa de l’ànima,

per fertilitzar el

poema que neix de tu.


Surt de tu cap enfora,

deixa parets i casa

i les aliances

que et lliguen

t’empresonen i et neguen.

Surt al carrer i mira

amb el cap ben alt

la mesquinesa social,

la hipocresia...


No deixis de viure!

onatge

3 comentaris:

  1. Donat l’allau de comentaris, me’l vaig a comentar jo (sense narcisisme).
    Tota semblança amb la realitat és PURA VERITAT! I em quedo curt... Sembla mentida o no..., que encara al segle 21 encara hi hagi homes tan mesquins primaris i prehistòrics... Alguns sembla que encara portin l’anella al nas... Encara es miren i tracten a la dona com a un objecte. Entre la població jove de 18 a vint i tants, encara em quedo parat del masclisme que hi ha. I les noies moltes vegades creuen que la seva llibertat és copiar o calcar els defectes dels homes (que en tenim). Continua sent vàlida allò que diu: Amb què s’assemblen els nois als músics? Que arriben toquen... i se’n van...
    Aquest intent de poema està basat en fets reals, i bandarra real també.

    Des del far, onatge ja saps que estic amb tu.
    onatge

    ResponSuprimeix
  2. Hola, onatge, davant la contundència del teu poema, avui te n'afegeixo un de meu, que ja havia publicat l'any passat a l'altre bloc. El tema s'adiu lleugerament amb el tema que tractes, i mira, és adequat per a aquestes dates, que comença el carnaval...

    "...Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
    Sentiments com l’aire, fugissers...
    En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
    Sota el vell fanal, promeses de paper...

    Voltats de comparses, arlequins i mascarades,
    entre xarangues, serpentines i petards,
    vam trobar-nos a la plaça, l’un davant de l’altre.
    Tu i jo, mascarots anònims. Nit de Carnaval.
    Et mirava els ulls negres sota la careta blanca.
    Tu guaitaves els llavis del color de sang.
    Qui podria imaginar qui érem, darrere l’antifaç?
    Res no ens importava. Els cossos dansaven al so del seu vals.
    Vam lliurar-nos a la gresca, a la seducció i al ball,
    a l’amor sense mesura, als plaers celestials.
    Tot hi era permès: el bes, les promeses,
    carícies en flames, el joc d’estimar...
    Ens abraçàrem, i dels nostres mots en férem un sol cant...

    Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
    Sentiments com l’aire, fugissers...
    En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
    Sota el vell fanal, promeses de paper...

    Vam ballar tota la nit. Tu, el galant príncep de l’aire,
    jo, la fràgil princesa del bosc dels caramels.
    Paperets de confetti, disfresses, corrandes...
    Qui ets tu?, vaig preguntar-te.
    Vas respondre’m un breu nom; no, no és això, aquest mot ja me’l sabia,
    Qui ets tu de debò?, jo vull saber.
    I burlonament vas contestar-me:
    Jo?, ja ho veus, no hi ha misteri: un mascarot de pas;
    tot el que no sigui dansar,
    en aquesta nit frenètica ni existeix ni existirà.

    Més tard vas dur-me de la mà a un indret més solitari,
    i sota la llum groguenca d’un fanal,
    tu mateix vas llevar-me la disfressa,
    ben suaument, com un amant,
    i vas descobrir el meu rostre. Que bella sou, princesa!
    Ja tot t’era donat. També jo, al cap d’una estona,
    vaig demanar-te que et traguessis l’antifaç,
    que em mostressis el teu rostre despullat ja de quimera.
    Però quan anava a retirar-te la careta
    saltares cap enrere com si t’haguessin punxat. Però què fas?,
    al príncep de les ventades, no se’l pot entrellucar!
    Però ara tu em coneixes i em duus gran avantatge.
    M’has promès amor etern. Per què tu sí i jo no?
    Vas esclatar en gran riallada; la resposta, com un mall:
    Ai princesa, que n’aneu d’equivocada! Quina ingenuïtat!
    Qui pot fer-ne cas de les paraules d’una nit de Carnaval?
    I vas desaparèixer, arrogant, i ja per sempre,
    engolit entre una rua de princeses i lacais...

    Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
    Sentiments com l’aire, fugissers...
    En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
    Sota el vell fanal, estripo els teus papers..."

    Una abraçada sense màscares i bon Carnaval!

    ResponSuprimeix
  3. Galionar entre el teu poema i el meu hi ha el maridatge de l'amistat...

    Des del far una abraçada sense antifaç.
    onatge

    ResponSuprimeix