divendres, 25 de març de 2011

No estar anunciat enlloc...

















Potser no es pot estimar

sense que l’egoisme

un dia o altre ens faci mal,

i també acabem fent mal

ja que estem sota el domini del dolor.


Ara escolto i sento aquella

cançó que fa el silenci,

només la vida i jo.

Si ara em preguntéssiu què tinc,

potser no tindria resposta,

em seria més fàcil dir què no tinc.


Sempre no és temps de pluja,

també hi ha un coixí de sol

i una falda de lluna,

i un menú de tovalló de vida.


No tinc ni fred ni calor,

un clima propi segueix

els meus sembrats interiors.

Ara el sol es comença

a vestir a l’horitzó.

És temps de vida, malgrat

no estar anunciat enlloc...


onatge

3 comentaris:

  1. L'ésser humà és egoista per naturalesa.... I sempre és més fàcil dir què no tenim enlloc de mirar el que sí tenim... Una llàstima!

    Salut i força onatge!

    ResponSuprimeix
  2. L'egoisme, tant propi com alié, és molt perillós...

    m'agrada el poema!

    ResponSuprimeix
  3. ja deu ser difícil, ja... trobar un amor que no faci mai mal... Malgrat tot és temps de vida. Sempre.

    ResponSuprimeix