Miro endavant i veig
un paisatge indiferent,
i és que a l’horitzó hi faltes tu
que m’ets absent.
Plovisqueja tot floreix a flor de pell.
Flor a les flors.
Terra a la terra.
Vent a la casa dels vents.
Sí, ja sé que tot és un rosari
però falta la teva anella.
El temps s’allargassa
com la flama d’una espelma.
Quelcom em rosega per dins.
Ni content ni tristesa.
Massa emocions no se’n
pot digerir cap.
Els meus ulls tenen
un bressol de llàgrimes.
Tot neix de ben endins.
Hi ha moments que sento foc
i ni el foc no em crema...
Nit de nits en la tenebra.
Avui és l’endemà d’ahir.
Tinc fred als peus, i aquí i allà.
I tot és fred a la safata de la fredor.
Aquest any la tardor
ha fet caure la teva fulla.
Però sé que allà on estàs, també lluites.
Has esdevingut
lluita per sempre més.
onatge
Paisatge indiferent... no m'hi facis pensar, quan el veig no m'agrada gens...
ResponEliminaÉs un poema trist i bonic.
Una bonica evocació, m'agrada com ho descrius..., potser el paisatge ara és indiferent, però els horitzons sempre són difosos, és poden aclarir i els arbres tornen a florir...
ResponEliminaTrist però, a la vegada, meravellós.
ResponElimina"Hi ha moments que sento el foc,
i ni el foc no em crema".
Si fores un actor del teatre, jo m'hagués alçat a aplaudir-te.
Poema d'homenatge i de record que vibra en la fulla caiguda
ResponEliminaCarme, ja saps que a la vida tot és un paisatge de contrastos...
ResponEliminaAudrey, tens raó a la vida tot és canviant...
Olguen, sort que no sóc actor ni t'has aixecat, m'hauries fet sortir els colors...
Elfreelang, de vegades la fulla caiguda és una homenatge, com tu molt bé dius...
Des del far una flama per vosaltres.
onatge