Tarda d'avui...

Trenta u d’octubre. Vinc de passejar amb la Fosca. No fa fred. Els núvols viatgen amb el tren del vent. Tots han tret bitllet, potser alguns, no, s’estan quiets. Tot és solitari. Per la carretera quatre cotxes que no van enlloc, fugen d’ells mateixos... En un terrat roba estesa. Uns pantalons sense cames, una faldilla sense cintura... Roba interior sense interior... Ja no hi ha mosques ni mosquits. No sento olor de castanyes però sé que n’hi ha. El vent duu enyorança, malenconia. La penyora no serveix de res... Rellegeixo pel carrer, mentre la Fosca passeja, Manies i afrodismes de Xavier Rubert de Ventós. Reconec que potser tinc més manies que no afrodismes... Ara ja a casa escolto Icatfm.cat/totcat, abans que algun tribunal... ho prohibeixi...

Tarda perquè és tarda. Una mica grisa sí. Amb silenci, però diu molt... Un record pels absents. L’absència sempre té presència. Un plat a taula pel record. Veig els núvols que es van adormint sobre les muntanyes. Les llengües del progrés, les antenes de ferro, que no diuen res, només transmeten... De vegades ni això.

Els arbres tenen la serenitat del dia. El vent enlaira un paper, no sé si amb poema o sense. De tota manera veure’l volar ja és un poema. Tinc mal de cap, és la carícia del vent. El vent i jo tenim un mal amor, una mala estima. Però quan ell bufa sempre és més fort que no jo...

Els coloms ja s’han menjat el pa que els porta el veí. Se’l mengen sense res, en sec. Tan bo que és el pa amb tomàquet. Però el menú és imposat pel veí.

Escric i no sé que escric. Deixo que els dits caiguin damunt del teclat... I les lletres taquen la pantalla blanca. Les paraules van fent un collaret no sé si amb tanca o no, s’uneixen es troben, algunes es reconeixen, altres no. Sempre n’hi ha que van a la seva...

Vaig a prendre’m el tercer cafè, a veure si el cap es desfà de la companyia del vent. M’agrada la tassa, petita, amb nansa, sense sucre, sense cullereta, un cafè curt però amb cos...

a

onatge