En la frondositat
dels teus llavis,
vaig descobrir l’ocell
del desig.
Mentre bufava
una brisa d’amor,
vaig anar descobrint
el teu cos.
Em vaig entregar a tu,
tot sencer,
de cos i ànima.
No guardàrem
cap secret en cap
profunditat ni cim.
Esdevinguérem una
sola tempesta, mullats
per una pluja d’amor.
Cap llampec no aturà
el nostre respir.
El neguit, marcà
les seves pauses...
onatge
M'aturo en el inconegut llampec que no pararà cap respir i cap alè per a que el neguit no pugui marcar les seves passes
ResponEliminaQuin poema més tendre d'amor, onatge! El descobriment del desig, a poc a poc, d'una manera tan bella...! Espero que mai se n'apagui la flama.
ResponEliminaUna abraçada.
Sí, és preciós!
ResponEliminaNo sé perquè no ens podríem treure de sobre que amor i neguit han d'anar junts... el neguit a vegades és una mica pesadet...
Una abraçada, onatge